Els equipaments són equipaments i els pisos són pisos

Dilluns l’equip de govern de l’Ajuntament de Mataró ha convocat una "audiència pública" monogràfica sobre els "pisos dotacionals". Com acostuma a passar en aquesta mena d’actes, els que manen toquen el xiulet i omplen mitja sala de regidors i de militants del seu partit. I demembres d’entitats clientes de l’Ajuntament.

Veïns de Figuera Major demanen que en els terrenys qualificats com a equipament s’hi construeixin equipaments. El govern hi vol fer pisos i diu que els "pisos dotacionals" són un "equipament".

Jo he demanat la paraula per dir una cosa tan evident com que els pisos són pisos i els equipaments són equipaments. Els pisos són el lloc on viuen les persones. I els equipaments on les persones es relacionen i comparteixen serveis. Això dels "pisos dotacionals" com a equipament segur que deu ser legal, però èticament és una estafa.

A Mataró hi ha més de 40.000 habitatges, dels quals només 185 constitueixen el parc públic d’habitatge. He preguntat on és el 30% d’habitage protegit que hauria d’haver fet l’Ajuntament mentre va durar el festival de l’especulació immobiliària?

La Via Europa i el Camí de la Serra són els barris més planifacats de la història de Mataró. He preguntat a l’alcalde on són els equipaments d’aquesta zona?

He explicat que quan jo tenia cabells al cap a Mataró teniem 822 butaques de teatre per a 90.000 habitants. Tocava a 0,009 butaques de teatre per habitant. Ara, el 2009, continuem tenint 822 butaques de teatre, però per a 120.000 habitants. Toca a 0,006 butaques de teatre per habitant.

He demanat a l’alcalde que enlloc de fixar-se en la llei que permet construïr pisos enlloc d’equipaments es podrien haver fixat en una altra llei que permet qualificar qualsevol habitatge aïllat com a "dotacional". Així l’Ajuntament podria anar creant una xarxa d’habitatges dotacionals distrobuïda per tota la ciutat i no concentrada en uns pocs edificis.

L’alcalde m’ha respost que tot el que fan és legal, a la qual cosa he replicat que no ho dubto. Però penso que:

– Enlloc dedicar-se a recomptar quantes signatures vàlides han presentat els veïns per convocar una audiència pública haurien aprofitat millor el temps dialogant amb els veïns.

– Enlloc de fer els processos de "participació" als quals els obliga la llei, haurien de fer tots els processos necessaris per posar-se d’acord amb els veïns.

– El 30% d’habitatge protegit és el mínm al qual els obliga la llei. Enlloc de cenyir-se a aquest mínim, podrien fer tant habitatge protegit com volguéssin. El 30% no és un límit, és un mínim. Al País Basc, per exemple, el mínim obligatori és del 60 o el 70%. Però si volguéssin en podrien fer el 100% i seria tan legal com fer-ne el 30% mínim.

Lamento que el govern sempre recorri a la llei per posar límits a les demandes de la ciutadania. En canvi no tenen el mateix respecte a les normes i a la llei quan es tracta de fer de servents d’una multinacional de grans magatzems que paga els seus impostos a Madrid.

Això darrer sembla haver molestat a l’alcalde. Però no ha respost pas que el govern no ha actuat il·legalment sinó que de moment encara cap jutge ha emès una sentència.