Monthly Archive: juny 2008

Avui ha sortit d’impremta un cartell informatiiu de la Plataforma Salvem Can Fàbregas. Mentre he començat a penjar-ne alguns ja m’ha aturat gent preguntant com està el tema. I és que l’equip de govern de l’Ajuntament ha embolicat tant la situació que la ciutadania ja no sap en quin punt estem.

El cartell, que he fet per encàrrec de la Plataforma explica molt breument la situació actual:

Qui ho diu que el patrimoni i el “progrés” NO són compatibles?

L’equip de govern de l’Ajuntament se salta a la torera la Normativa del Pla Especial de Patrimoni de Mataró, que no permet el “desplaçament” o “trasllat” d’immobles catalogats amb el nivell “A”, com és Can Fàbregas i de Caralt.

El regidor d’Urbanisme ha actuat il·legalment perquè ha intervingut en l’afer tot i tenir relació de parentiu amb els expropietaris de la finca de Can Fàbregas, que l’havien comprat per 33 milions de pessetes i l’han venut per 2.745 milions de pessetes després que fos adjudicada a El Corte Inglés amb el compromís que PUMSA farà totes les gestions necessàries per treure’n la històrica fàbrica.

El Director General de Patrimoni Cultural de la Generalitat (càrrec polític) ha signat un “informe” on autoritza l’enderroc, emmagatzematge i reconstrucció de Can Fàbregas sense tenir competències per fer-ho, ja que aquests informes els ha de fer la Comissió Territorial de Patrimoni de la Generalitat (òrgan tècnic).

El “trasllat” és un disbarat arquitectònic i una despesa econòmica innecessària, perquè El Corte Inglés o qualsevol altre ús (públic o privat) SÍ que és compatible amb Can Fàbregas i ha de respectar el patrimoni

Salvem Can Fàbregas i de Caralt al seu lloc 

El futbol no m’apassiona excessivament. Però aquests dies he sentit que juguen un trofeu i hi ha gent que s’emociona i em deixa comentaris al bloc. Doncs vinga, parlem de futbol:

Jo tinc dues seleccions. la catalana…

…i qualsevol altra que jugui contra Espanya.

Si visqués en un país normal només en tindria una, la dels Països Catalans. Però com que Espanya és qui em prohibeix tenir la meva selecció, em veig obligat a tenir-ne una segona: qualsevol altra que jugui contra Espanya.

Ahir a la nit era en una reunió a Manresa i els únics espetecs que vaig sentir eren els trons d’una tempesta meteorològica. En canvi, la meva companya era a Mataró, tot ignorant l’esdeveniment político-esportiu del partit Espanya-Rússia, i quan va començar a sentir petards va sortir al carrer tot pensant-se que s’havia avançat la revetlla de Sant Pere.

La selecció espanyola me la porta fluixa. Prefereixo que guanyi qualsevol altra. Però el que voldria és que guanyés la meva (o com a mínim poder-la veure jugar).

Aquest és l’emblemàtic edifici del Cafè de Mar, que forma part del patrimoni robat a Unió de Cooperadors després de la victòria de Franco a la gurerra del 36-39. És el primer immoble on s’havia de recuperar "per a la ciutat" perquè ara és propietat de PUMSA , que té emparaulat deixar-lo durant 50 anys a la Fundació Cooperadors de Mataró. Ja et vaig explicar que la "recuperació" ha quedat ajornada durant uns quants anys perquè l’Ajuntament ha llogat l’edifici a la Generalitat perquè hi posi els Serveis Territorials d’Ensenyament. Però avui no parlarem ni de la "recuperació" en fals (l’històric Cafè de Mar s’ha "reconvertit" en pisos propietat dels que van robar-lo durant el franquisme) ni del fet que l’Ajuntament va dir als cooperadors (després de fer-ho públic a la premsa) que l’ajornament està previst per dos anys però en els documents aprovats al Ple són tres anys.

Avui amb aquest afoto en fixo en una "petitesa": la presència de la bandera del mig a la façana de l’edifici. Consiero insultant que facin onejar la bandera dels que van robar l’edifici durant la dictadura franquista. Ho considero un insult a les 1.900 famílies humils que, amb les seves aportacions, van aixecar els 7 locals que conformen el patrimoni d’Unió de Cooperadors. Es miri com es miri, és un insult que el drap dels vencedors onegi a l’edifici construït pels derrotats.

La foto és del 23 d’abril. La Riera de Mataró és un carrer amb preferència per a vianants on els vehicles només hi poden passar en hores determinades.

 La diada de Sant Jordi aquest cèntric carrer s’omple de parades de roses ii llibres de desenes d’entitats de la ciutat. Aquest any m’ha sobtat vtrobar-me com, durant el matí, pràcticament davant de cada paradeta hi havia un cotxe estacionat o un camió descarregant. Per vuere les parades havies d’anar esquivant automòbils. I no és un passeig gaire agradable.

A la plaça de les tereses hi ha un senyal que adverteix els vehicles del perill de trobar-se una pilona si giren pel carrer Sant Josep. El senyal hi és perquè més d’un cotxe s’ha quedat encastat a la pilona. Més d’un cop l’he vist saltar pels aires (la pilona) o picar els baixos d’algun conductor despistat.

Però la aquesta foto denuncia el perill que suposa per als vianants aquest senyal de perill. Fixa’ que està a l’alçada de la cara tant de nens com d’adults. Si el noi de la foto es despista picarà de cara contra el metall del senyal. Però si vingués caminant (o corrents) per l’altre costat podria picar contra el canto viu de la rebava que fa la xapa del senyal.

Tot un perill. La foto està l’he tirat arrepenjat en un quiosc de l’ONCE. Suposo que el cec que ven els cupons ja es coneix el senyal. Però el dia que es posi malalt haurà d’avisar el seu substitut del parany.

Divendres vaig anar al sopar de celebració del primer aniversari de la CUP d’Arenys de Munt. Un vell amic historiador, l’Agustí Barrera, em va comentar que li agrada passejar-se per l’apartat de batalletes d’aquest bloc. Sembla que hi ha ganes d’anar recuperant la història recent de l’esuquerra independentista.  Se n’estan cuidant des del bloc Documentant l’esquerra independentista i també al Centre de Documentació Maria Mercè Marçal.

Jo vaig fent de mica en mica. Avui he recuperat els arxius d’un grapat de cartells que vaig fer l’any 1998 i explico una mica el context en què es van crear. M’ha fet gràcia recuperar el primer i el segon cartell signat conjuntament per Maulets i les JIR (Joves Independentistes Revolucionaris/es). Ara fa onze anys esl joves vam començar a superar la històrica escissió en la qual ens vam trobar quan vam començar a militar a mitjan dels anys 80. De mica en mica s’omple la pica, però encara queda molta cosa per anar explicant.

* Això de "treure la pols" als cartells és en sentit figurat. De fet, els arxius digitals no tenen pols. Mai he entès per quin motiu en els laboratoris informàtics els tècnics porten bata blanca. Els bits no esquitxen, oi?

La foto és del 31 de març del 2008. El carrer Palmarola és un carrer peatonal, per a vianants. I perquè tothom o tingui clar, a l’entrada del carrer hi ha un enorme test per impedir que hi passin vehicles.

Però el test no sempre aconsegueix el seu objectiu. En aquesta seqûencia veiem com un vehicle oficial de l’Ajuntament se salta la prohibició de passar pel carrer Palmarola. Passa justet, però passa. Li posaran multa?

Aquesta foto és del gener de 2008. Estem en plena sequera i m’impacta trobar un torrent d’aigua baixant pel carrer Isern de Mataró. Vaig seguint el curs del líquid i em condueix fins a una excavadora que està enderrocant diverses cases tradicionals per edificar-hi un bloc de pisos.

 L’excavadora, que treballa en diumenge, ha ha trencat accidentalment una canonada d’aigua.

M’entristeix veure com pràcticament a cada carrer del Centre i l’Eixample hi ha cases enderrocades per aixecar-hi blocs de formigó. Però avui m’he quedat amb el detall dels litres i litres d’aigua llençats en plena sequera.

Un dia estava al carrer Sant Cugat i una senyora em va preguntar com s’ho havia de fer per anar al carrer "Cucufate". No li vaig saber indicar el camí fins que vaig aixecar el cap i vaig veure la placa del carrer. "Ja hi és, senyora".

Cada dia passo pel carrer Catalunya i quan se m’acudeix aixecar el cap per mirar la placa (foto) no sé si he viatjat en l’espai (fins a Espanya) o en el temps (fins l’any 1939). 

La foto és del 26 de febrer de 2008, al Camí del Mig de Mataró. És uncartell del partit que governa al nostre Ajuntament.

A la CUP i a moltes entitats i moviments cívics de Mataró ens han inflat de multes (cadascuna de 300 euros) per cartells penjats en llocs com ara portes d’obres (que no mobiliari urbà, com aquest fanal del Camí del MIg).

Em sembla que no calen més comentaris. 

Avui m’he assabentat que a l’escola algú va preguntar al meu fill de quatre anys: "Oi que el teu pare és polític?".

 Resposta: "No, no… el papa és català!".