Category: Comunicació

He afegit als enllaços alguns blocs que he descobert recentment d’alguns amics i coneguts:

Pep Manté: Ha estat el meu advocat de capçalera fins que s’ha jubilat aquest any. Em va treure de la presó l’any 1987 i al llarg de la meva militància m’ha assistit en nombroses ocasions. Sovint l’hem tret del llit a altes hores de la matinada i no ha dubtat a venir-nos a treure de la garjola. Acaba d’estrenar bloc: http://pepmante.blogspot.com/

Andreu Bautis: Quan jo era una mica més jove (i ell ho era força més que jo), vam estar un grapat d’anys militant plegats a Maulets. L’Andreu també ha triat el disseny gràfic com a professió, ofici amb el qual es defensa molt bé. El seu bloc està en marxa des de l’agost d’enguany. Hi penja els seus dissenys i parla de música (també és punxadiscos). En l’enllaç que apunta del seu bloc al meu bloc m’anomena "El Gran Jubany". No sé si es refereix a la grandesa del meu nas o bé a que em considera part del col·lectiu de "gent gran", que és la forma políticament correcta d’anomenar els vells. 😉 Andreu, una abraçada des d’aquí. Signa com a Fot-li foc: http://fotlifoc.blogspot.com/

Joan Fernàndez: Company de la CUP de Mataró que fa de professor de filosofia. El seu bloc tracta bàsicament de filosofia i l’encapçala amb una cita de Sòcrates: "Filosofia és la recerca de la veritat com a mesura d’allò que l’home ha de fer i com a norma per a la seva conducta". En Joan defineix el seu bloc així. Aquest espai no pretén ser un blog personal. Pretén que sigui un espai on tothom pugui deixar una reflexió, una crítica, un pensament, un comentari… Un lloc on tothom pugui aprendre. Perquè, de fet, només sabem que no sabem res. El pots visitar a: http://filojoanfer.blogspot.com/

David Bassa: Haviem conicidit de resquitllada fa un grapat d’anys, entre el Maresme i el Vallès. En David fa de periodista a TV3 i actualment treballa a L’Hora Q i està dignificant la professió de periodisme. En una societat (més) lliure les professionals com ell haurien de ser la norma i els periodistes llepaculs haurien de ser les ovelles negres. De moment, però, en David ha obert un bloc anomenat El be negre: Esteu farts de la informació oficial i oficialista? Us agradaria saber què es respira de veritat als passadissos del Parlament o a les seus dels partits? Creieu que cal fer caure màscares? Si és així, és que ja teniu esperit de be negre i, per tant, aquest és el vostre blog! Aquesta és la seva adreça: http://tv3.cat/elbenegre

[youtube:http://es.youtube.com/watch?v=XXOJ28b6WIo]

Ara tornen a fer l’anunci del Citroën que es transforma en robot i es posa a ballar. M’ha fet molta gràcia aquesta versió amb un doscavalls. És boníssim.

Fa pocs dies l’amic Juli em va parlar d’una nova eixa de creació de xarxes socials a internet: Facebook . M’hi vaig ficar per curiositat i hi he anat trobant gent coneguda d’arreu del món (inclosa una cosina que tinc al Québec) i amics propers de qui fa temps que no en sabia res.

Dins el Facebook es creen campanyes (causes) i/o grups de gent. La campanya Salvem Can Fàbregas i de Caralt ja treballa també dins d’aquesta xarxa social dins la xarxa internet.

Quan m’hi vaig afegir (fa pocs dies) existia la interfície en un grapat de llengües del món… però només en francès, angles i espanyol com a llengües que jo puc entendre. La meva, el català, no existia per a Facebook.  Es va inicar la campanya "FACEBOOK EN CATALÀ", a la qual s’han sumat més de set-mil (7.000 persones) i ara mateix m’acabo de trobar davant dels morros l’agradable sorpresa que FACEBOOK JA ÉS EN CATALÀ. Enhorabona!!

Però l’invent encara no acaba de rutllar. Quan poso la meva població (Mataró) la màquina encara escriu "Mataró, Spain" o "Mataro Chico, Peru" o "Mataro Faqir, Pakistan" enlloc de "Mataró, Països Catalans". És per això que et trobaràs més d’un amic o amiga que ha posat que viu a Andorra fins que no hi sigui reconeguda la nostra nació. Ara caldrà iniciar una nova campanya per poder anomenar pel seu nom el lloc on vivim.

O sigui que, ara sí, et recomano que entrins a www.facebook.com i hi busquis gent coneguda. Segur que la trobaràs. 

Avui ha ha hagut Consell d’Administració de Mataró Audiovisiual i hi he anat. El tema monogràfic era les relacions entre l’Ajuntament i Televisió de Mataró .

TVM té 25 anys d’història, com a mitjà independent i amb vocació de servei públic. El gestiona el Col·lectiu de Mitjans Audiovisuals de Mataró, una associació cultural sense ànim de lucre. Una de les seves ànimes ha estat en Bis Lligonya , que ens va deixar l’abril passat. Va ser una de les televisons pioneres i han estat molts anys movent-se en l’al·legalitat que hi havia en aquest sector. Amb l’arribada de la TDT han tingut l’opció de legalitzar-se.

Per llei (europea o espanyola, no ho tinc clar) al Maresme hi ha d’haver 4 canals de TDT, que finalment són dos de públics (Maresme Digital TV, que és la dels ajuntaments de Mataró i el sud de la comarca, un altre canal dels ajuntaments del nord de la comarca que encara no funciona) i dos de privats (TVM i Canal Català de Premià).

La llei no permet fórmules mixtes (privat-públic) i per això l’única manerra quetenia TVM de sobreviure era optar a la llicència d’un dels quatre canals. Per la seva banda, l’Ajuntament va voler optar a la llicència d’un dels dos canals públics i va crear un consorci amb 13 municipis més del sud de la comarca.

L’Alcalde acostuma a "fardar" que som el primer canal públic de TDT local que s’ha posat en marxa. L’Ajuntament ha invertit una morterada de pasta en el nou canal, externalitzat a Lavinia TV, amb la compra d’equips nous dels més modernets que es troben.

Entre els 2004 i el 2007 l’Ajuntament de Mataró va donar una subvenció extraordinària a TVM per "acompanyar-los a l’era TDT". Era una manera de reconèixer la tasca de TVM i no haver-se de sentir a dir que l’havien deixat a l’estacada. Però ja som al 2008 i ara no hi ha cap ajut públic a TVM i argumenten que la llei no ho permet.

Avui han vingut els representants de TVM a dir que tenen ganes de sortir-se’n sols però que "necessiten oxígen" (diners) perquè es troben en una situació delicada. Actualment hi treballen 18 persones i tenen ganes de continuar com a mitjà independent i plural, amb la vocació de servei públic de sempre. L’ànima de la seva programació són els informati us de proximitat. És aquella tele que "ningú no la mira" però que si un dia hi surts l’endemà tothom et diu que t’hi ha vist.

Jo he intervingut per criticar que fardin de "ser els primers" en sotmetre’ns a una Llei que és nova i que està mal feta perquè no permet fórmules mixtes que ens estalviaren haver de crear el nou canal públic i es podria trobar la manera que l’Ajuntament i TVM col·laboressin. Penso que a Mataró hauriem de ser valents i dir que la llei està mal feta i fer propostes per millorar-la enlloc de justificar-ho tot dient que "ho diu la llei".

També he dit que em sembla que amb la subvenció per "acompanyar TVM a la TDT" s’ha agafat una gent que vivia tranquil·lament a casa seva (Mataró) i se’ls ha "acompanyat" a un pis de luxe (El Maresme) i se’ls ha deixat a la porta. I aquest pis de luxe té unes despeses d’escala molt altes. En l’era analògica TVM envia el seu senyal a Mataró amb repetidors a cost zero d’emissió. En l’era digital la TDT haurà d’arribar obligatòriament per llei fins a l’últim racó del Maresme. Això vol dir que TVM, encara que no voglués, haurà d’enviar el seu senyal fins a la masia més arraconada de Tordera. I això té un cost de 60.000 euros l’any. Només per emetre hauran de pagar. És una quarta part del cost de transport de senyal (240.000 euros) que s’han de repartir entre els quatre canals del Multiplex del Maresme per pagar-ho a Abertis.

Tot i això he demanat que es busquin fórmules imaginatives per no deixar TVM fora de joc.

L’Alcalde ha dit que s’ha trobat una fórmula que estan treballant conjuntament amb TVM. L’Ajuntament comprarà l’arxiu de més de 8.000 hores d’imatges (i 24 anys d’història) que té TVM. És un arxiu únic i d’una gran vàlua. D’aquesta manera el fons passarà a ser públic i TVM tindrà la injecció de diners que necessita per continuar endavant.

Penso que és una bona fórmula. No és cap almoina ni cap subvenció encoberta. Ara cal dur-la a la pràctica.

I caldrà continuar parlat del tema. 

Gràcies a la plataforma "Mataró, posa’t la ràdio" a la nostra ciutat s’ha creat Mataró Ràdio . Com que ara la CUP té representació a l’Ajuntament tenim una cadira al Consell d’Administració de l’empresa pública que la gestiona. I el que s’asseu en aquesta cadira sóc jo mateix, que havia format part de la plataforma ciutadana.

L’any 2003, quan la ràdio encara era un somni des de la CUP defensavem una emissora de la ciutat, participada per la ciutadania. No volíem una ràdio del govern o de l’Ajuntament. L’Alcalde va fer seu el nostre lema i ara el repeteix sovint.

Actualment la programació pròpia de Mataró Ràdio té una graella amb més de 70 programes diferents, realitzats per persones i entitats que col·laboren voluntàriament amb l’emissora. Aquests programes hi aporten pluralitat i fan de Mataró Ràdio una emissora ciutadana.

Les entitats o persones que col·laboren de forma desinteressada posen molt d’interès en la realització dels programes que fan, i Mataró Ràdio proporciona el suport logístic per garanti-ne l’emissió. Sovint el nivell de professionalitat en les formes dels programes contrasta amb la bona qualitat i pluralitat dels continguts.

Ara que tenim emissora municipal defensem una ràdio de nivell i qualitat des del primer fins a l’últim minut. Per això hem proposat la creació a Mataró Ràdio d’una escola permanent d’assessorament a les entitats sobre pautes de programació, ritme, guionatge… i tot allò que ajudi a pujar el nivell de qualitat en la forma dels programes. Ara mateix els que volen millorar la forma dels seus programes han d’estar pendents que els tècnics de la plantilla tinguin una estona per dedicar-hi…

En el darrer Consell d’Administració de Mataró Audiovisual, l’empresa pública que gestiona la ràdio municipal, he proposat que a la plantilla de Mataró Ràdio s’hi incorpori més personal tècnic professional que pugi desenvolupar la tasca específica d’assessorar, formar i donar suport a les entitats i persones que col·laboren desinteressadament en la programació.

La resta de membres del Consell d’Administració han valorat positivament la proposta, però el seu president, l’alcalde Joan Antoni Barón, ha dit que caldrà trobar els diners per dur-la a la pràctica.

Es creuen de debò el producte que han fet néixer?

[youtube:http://www.youtube.com/watch?v=rfzKSEJXH_A]

Les noves (?) tecnologies mai dexaran de sorprendre’m. Avui mateix he flipat des de casa meva a Mataró.

En Tondo Rotondo de Tarragona m’ha dit en un comentari que agafava la foto de la meva germana Helena per il·lustrar un post del seu bloc: cucadellum.blogspot.com . M’imagino que dec conèixer la persona real que s’amaga sota el pseudònim de Tondo Rotondo, però no sé quina cara tarragonina posar-li. És un molt bon amic. Si més no com a tal es comporta.

M’he deixat caure pel seu bloc i tot badant m’he entrebancat amb un vídeo boníssim dels amics d’Obrint Pas. Per a mi era inèdit i m’he fet un panxot de riure. Sovint gaudeixo amb la música d’en Xavi i la seva colla de València, i he dubtat que les imatges del clip fóssin obra seva.

La sorpresa estava reservada al final, en els crèdits de la pel·liculeta: "Idea Nil i Pol Moyano. Càmera Jolu. Realització Nil Moyano". Òstia, si són els fills de la meva advocada, l’Anna Huertos! I viuen a poques cantonades de casa, aquí a Mataró.

M’he quedat acollonit. He hagut de passar per Tarragona i València per trobar un clip fet per uns amics que viuen a prop de casa, a Mataró. Internet és un món de sorpreses. 

Ciomenço el 2008 amb la bona nova del naixement d’un parell de blocs de dos bons amics i companys de militància.

vindrà aquell dia que el treball vencerà… 

D’una banda, en Miquel Torner, un pou de ciència i persona molt implicat en les entranyes de les lluites socials a Mataró (capital d’Afghanistan?). Quan jo encara em passejava de colló en colló de mon pare en Miquel ja era un militant compromès en lluites socials, sindicals, del moviment veïnal, per la recuperació de la memòria històrica… És tot un referent per a mi. I la millor presentació se la fa ell mateix al seu bloc vindrà aquell dia que el treball vencerà… :

"Ateu i lliure pensador. Em rebenta la prepotència dels qui es creuen poderosos i van de progres i defensors de la participació per a manipular al poble i sortir-se’n amb la seva. Després d’intentar durant molts anys i com tanta i tanta gent transformar globalment la societat, cada vegada assumeixo més el paper de resistent en temes propers i quotidians. Pares, juntament amb l’Antònia, dona i companya, de dues magnífiques filles i avis dels dos millors néts del món. Ah ! i això d’Afganistan no us creieu que es tracta de cap error… simplement és perquè el que considero el meu país no consta en les opcions a escollir i m’he decidit per un altre igual de maltractat…"

Tanquem la paradeta

Més al nord (a la Marina de la Selva o Alt Maresme), reapareix en Ferran Folgado, company de militància des de la fundació de Maulets a finals dels anys 80. Quan ens vam conèixer el teniem pel més capdepardals de la colla de Pineda, però ha resultat ser un lluitador de pedra picada, a prova de bomba. De la seva maneta me n’aniria fins a la fi del món amb la certesa que en Ferran mai em deixarà a l’estacada.

Ja n’haviem conegut la faceta de pare a Entre les Ones , però ara obre una nova paradeta: Tanquem la paradeta. Ens ho explica ell mateix:

"Encara que pugui semblar contradictori el títol del blog, amb aquest post començo de nou. El blog en sí és el punt i final d’un altre anterior, segurament el més especial que mai escriure. A "Entre les ones" vaig explicar com vaig viure el procés d’arribar a ser pare. Ara amb "Tanquem la paradeta" tanco un xiringo per començar-ne un de nou, molt més obert al món i a l’actualitat que tan sobint ens fa dir "Jo, tio, tamco la paradeta!".

Potser hauré d’obrir d’altres blogs per altres estats d’ànim, però en aquest no em demaneu que sigui honest, sincer ni bona persona. De fet mai sabreu si estic siguent ni honest ni sincer, qui ho és avui dia? Només cal obrir els diaris, mirar el televisor o escoltar la ràdio per adonar-se del pa que si dona.

En aquest país, on la cultura de barretina ens ha ofegat durant tant de temps, cal que es diguin les coses pel seu nom, doncs vivim en una compta enrera que ens esborra el passat i ens embruta el futur.
Així doncs, senyores i senyors, treballadors i treballadores, especuladors i especuladores, els gats i les gates, els porros i les porres, vagin passant que tanquem la paradeta. " 

Benvinguts tots dos. La catosfera s’enriqueix amb la vostra presència i jo us ho agraeixo sincerament. 

Estic escarxofat al sofà de casa escoltant i mirant el concert de comiat d’en Lluís Llach , emès en directe per TV3 des de Verges. Van ensenyant plans dels músics que l’acompanyen i em trobo, al menjador de casa, dins la "caixa tonta", tocant el contrabaix, un veí del carrer i amic: en Marc Prat. Ara entenc per què avui no ens hem trobat a la manifestació a favor la preservació de Can Fàbregas i de Caralt. El vailet tenia feina lluny de Mataró.

Sé que estem al segle XXI i estic avesat a les noves tecnologies… però no deixa de sorprendre’m el fet de trobar-me el veí de la cantonada (que ara és a l’Empordà) arribant al meu menjador (a Mataró) tot passant per un satèlit (o la teconologia que gastin els de la tele).

Algun cop m’havia trobat, també a la tele però llavors entrant des d’un DVD, un altre veí del carrer, en Nacho Vidal . Però això ja no em sorprenia tant. En aquest cas em sorprenien altres coses.

Mentre gaudeixo del concert (tot i que enllaunat des de la tele no és el matteix que en directe) em venen al cap imatges de "La revolta permanent" , la pel·lícula que vam veure en preestrena ara fa poques setmanes al Liceu de Barcelona. Em feia mitja mandra anar-hi perquè es tracta d’un documental-pel·licula que em feia mitja mandra anar a veure. Però, un cop apagats els llums, és un document plenament recomanable. Amb un bon ritme i molt colpidor tot i tenir com a eix conductor la matança de Gasteiz ara fa més de 30 anys.

El que més em va impactar de la pel·lícula és una escena, sense comentaris ni veus en off, on, trenta anys després (elo 2006) l’Ertzaina carrega amb material antiavalots i deté alguns dels protagonistes del documenta: supervivents de la matança i germans i pares de joves assassinats per la policia espanyola l’any 1976