Maulets ocupa els jutjats de Mataró en solidaritat amb la Núria Cadenas

Davant les gravíssimes irregularitats judicials amb la nostra companya empresonada Núria Cadenas, fa dies que estem rumiant de fer alguna acció sonada per denunciar la seva situació. La gota que ha fet vessar el got és que l’Audiència Nacional espanyola l’acusa d’haver col·locat un artefacte de Terra Lliure a Barcelona mentre ella ja estava tancada en una presó de Madrid. La justícia és així, noi!

El 7 de setembre els Maulets hem decidit ocupar els jutjats de Mataró per denunciar les injustícies comeses amb la Núria. Entrem per la porta principal. Com que som una bona colla, anem entrant d’un en un o en parelles, per no aixecar la llebre abans d’hora. Alguns pugen per l’ascensor i d’altres per les escales, i ens reunim les nou persones que farem l’acció al primer pis, davant la Sala d’Audiències. Estem de sort i avui no s’hi fa cap judici.

La sala és buida i hi entrem tots nou per prendre’n possessió simbòlica. Hi ha dues portes i ens posem un tres joves a cadascuna aguantant el pom per impedir que ningú hi entri. Mentrestant, els altres surten a la balconada i pengen una pancarta on es denuncien els dos anys de presó, sense judici ni proves, de la Núria Cadenas.

Quan els funcionaris dels jutjats se n’adonen que no poden entrar a la sala, avisen la policia espanyola. Triguen mitja hora a arribar els reforços en cotxes patrulla i motos, i mentrestant nosaltres ens hem fet forts dins la sala. Quan entren els hombres de Harrison, els que aguantavem les portes no aguantem més i ens agrupem tots al finestral, a la mena de balcó que hi ha entre les finestres i la persiana exterior.

Com que ells són més que nosaltres, decidim oferir resistència passiva. Ens asseiem a terra i ens agafem tot fent el trenet. Els policies juguen a arrencar cebes amb els maulets, però amb bastanta més mala llet de la que s’acostuma a fer aquest joc. Tot i així, els hi costa una bona estona treure’ns a tots d’allà. L’únic que s’aixeca voluntàriament és en Pau V, que porta els dos braços enguixats i no vol que li tornin a trencar. A mi en Xevi m’aguanta ben fort, i arrepenjo un peu a la persiana. M`estiren tan fort que amb l’estrebada salten les planxes de la persiana com peces de dominó, que cauen volant fins al pàrquing del davant dels Jutjats, just a sobre del seu Talbot i les seves motos. De fet, són ells qui s’ho han carregat, no?

Aquesta vegada, un cop detinguts no cal que ens portin als Jutjats, perquè ja hi som. I aquí ens deixen, per tal que el mateix jutge ens prengui declaració. Suposo que per estalviar-se la feinada de prendre nou (9) declaracions a comissaria. Serien moltes lletres a picar en la màquina d’escriure Olivetti, i la mecanografia no és el seu fort. A més, estan amb la mosca al nas, i algun d’ells, en particular un motorista baixet i amb bigoti pelroig ens vacil·la tant com pot.