Daily Archive: juliol 1, 2008

Faig meu un escrit d’en Toni Rico perquè jo no em sabria explicar millor: 

Vull ser no-nacionalilsta

"Ho dic amb totes les conseqüències: vull ser no-nacionalista. Aquests dies he comprovat que tot allò que jo vull i desitge pel meu país, passa exclussivament per declarar-me no-nacionalista.

Mirant la televisió he pogut comprovar com si eres no-nacionalista pots portar la bandera de la teua nació pintada a la cara, clavada en un pal o, fins i tot, en forma de samarreta.

Si eres no-nacionalista pots tenir selecció nacional pròpia, competir en competicions internacionals amb d’altres països i nacions del món, en igualtat de condicions.

Si eres no-nacionalista tens dret a tenir un estat propi i a dotar-te de les eines necessàries per mantenir la independència del teu país respecte a la resta del món.

És més, si eres no-nacionalista tens dret a que un grupet d’individus autoproclamats com a intel·lectuals redacten un manifest on es diu que la teua llengua majoritària i hegemònica està en perill d’extinció!!

Un moment: tot això no és fruit del nacionalisme? Supose que tots els historiadors, sociòlegs i antropòlegs del món porten molts anys equivocant-se. Nacionalisme, doncs, és tot això que he comentat però [quan ho intenta fer] aquell que no té dret a existir. Llavors si que és nacionalisme/nacionalista dolent amb cua i banyes. Els espanyols ens ho diuen cada dia: amén.

Fuster deia que "era nacionalista en la mesura que els altres l’obligaven a ser-ho". Potser a partir d’ara els catalans haurem de dir que "som no-nacionalistes en la mesura que ens obliguen a no ser-ho". Pensem-hi i preguem perquè Alemanya acabe d’una vegada per totes amb aquesta onada espanyolista de nacionalisme asfixiant."

Però en Toni no deu saber pregar prou, i diumenge es va desfermar la furia roja a Mataró. L’amic Juli també analitza millor que jo el que s’amaga darrere els aldarulls dels oficialment anomenats incontrolats.

Espanyolisme a Mataró

"Espanyolisme i feixisme desbocats. Masclisme i catalanofòbia sense embuts. Violència i incivisme sense contenció. Això és el que vàrem patir ahir a Mataró quan una gernació de ciutadans va ocupar els carrers del centre per "celebrar" la victòria de la selecció espanyola de futbol a l’Eurocopa.

Ahir es va constatar amb total nitidesa que som una ciutat socialment fracturada que alimenta l’alienació nacional, de classe i de gènere d’una part important de les classes populars.

Ahir es va palpar el fracàs de les polítiques catalanistes (?) i de cohesió social (?) practicades durant 30 anys de governs municipals del PSC. A les seves mans Mataró s’ha convertit en una ciutat desarrelada, amorfa i anòmica; els ingredients ideals perquè germini el feixisme.

Ahir va quedar palès que hi ha un conflicte social i nacional no resolt. Si seguim tapant-nos els ulls i negant la realitat acabarem en una reserva índia o condemnats a viure en comunitats enfrontades -tipus Ulster."

Espanyolisme és feixisme

He vist que en els fòrums del capgròs (fa temps que no hi escric) s’ha obert un creuament d’insults entre espanyolistes i catalanistes. Algun català ha caigut en el parany de creuament de desqualificatius de baix nivell, però no cal.

Els espanyolistes moderats parlen d’extremismes a cadascun dels "nacionalismes". Però jo no puc concebre que es posi al mateix sac feixisme i independentisme. És com parlar de "intel·ligència militar" (dues paraules antagòniques usades com a complementàries).

Albert Einstein va raonar: "Tots som molt ignorants. El que passa és que no tots ignorem les mateixes coses".

Jo diria que el que passa és que no tots els "nacionalismes" (o "no-nacionallismes", com prefereixis) es fonamenten en les mateixes coses.

Jo deixaré de ser independentista el dia que jo pugui exercir plenament com a català al món, i punt. En canvi, l’espanyolista basa el seu discurs identitari en la negació de l’altre ("tu no pots ser català i prou" o "tu també ets espanyol") i en sotmetre els veïns i obligar-los a adoptar forçosament la seva identitat ("què posa el teu DNI?").

El dia que esdevinguem un poble lliure (que arribarà) jo no obligaré a ningú a ser català. La identitat ccatalans ni s’hereda, ni es porta en els gens. La identitat catalana és adoptable i voluntària, com les de totes les nacions lliures. Les úniques identitats que s’imposen són les dels estats imperialistes.

Es miri com es miri, espanyolisme és feixisme. Es miri com es miri, independentisme és llibertat. 

Ahir diumenge la militància de la CUP vam prendre decisions importants reunits en l’Asemblea Nacional a Manlleu.

1). Obrir un debat estratègic sobre el futur de la CUP més enllà del municipalisme en el qual fins ara ens hem centrat exclusivament.

2). Dotar-nos d’uns estatuts interns reformats que ens permetin afrontar el creixement organitzatiu i treballar en la direcció que el conjunt de la militància volguem donar a la CUP.

Totes dues decisions són fruit d’una realitat: l’experiència de la cinquantena de CUPs que treballem arreu del territori genera il·luisió.

Il·lusió perquè des del treball de base estem començant a obrir esquerdes per on fem trontollar el règim establert. Il·lusió perquè a moltes viles i ciutats la CUP hem trencat el cercle "marginal" de l’esquerra independentista. Il·lusió perquè tenim dues cames: l’una al carrer i l’altra als ajuntaments, i això ens permet mantenir l’equilibri i no caure mai en l’institucionalisme dels partits "tradicionals". Il·lusió perquè la CUP és una eina útil per transformar la societat.

Un projecte en expansió 

Al Maresme, per exemple, el 2003 vam parir la CUP de Mataró. Fruit de l’experiència positiva, avui hi ha vuit CUPs més a la comarca, que han nascut i creixen "malgrat" que des de Mataró anem molt enfeinats en la feina municipal i no hem pogut dedicar gaires (o gairebé gens) esforços a acompanyar-les en els seus primers passos. Penso que encara podrem créxer més, a més llocs i més forts, amb una bona organització nacional que es pugui dedicar a regar els nous nuclis que s’estan gestant.

amb un discurs nacional

A les eleccions municipals competim amb maquinàries partidistes que, des dels seus aparells de partit, fiquen els seus discursos a casa de tothom cada dia. Ens entren diàriament al menjador de casa des de la televisió. I nosaltres continuem enganxant cartells només en els municipis on hi ha CUP. Penso que també ens cal posicionar-nos en temes supramunicipals (comarcals, nacionals i internacionals) perquè tenim un discurs propi i alternatiu. Penso que des de la base cal articular una organització nacional per transformar no només els municipis sinó el conjunt dels Països Catalans (i el món en la mesura que poguem).

per trencar el cercle 

A molts municipis hem sapigut explicar el nostre model alternatiu de societat amb un llenguatge que entengui la meva iaia. I això ens ha permès trencar el cercle en el qual històricament l’esquerra independentista havia quedat sovint reclosa i marginada. Penso que el nostre repte és explicar que l’alternativa social que defensem és millor que el podrit sistema actual. Que l’alternativa és millor per als ja convençuts i també per als no convençuts. I fins i tot per als detractors. Penso que si hem trencat el cercle a moltes viles i ciutats, també el podem trencar a nivell nacional.

…però tenim un problema 

A la CUP de Mataró, per exemple, tenim un problema. I el problema no és si som "socialistes", "comunistes", "llibertaris" o "ecologistes. Ara tenim el problema que estem fent més feina que la que nosaltres mateixos som capaços d’explicar. Feina de formigueta, si vols. Però feina transformadora que canvia coses (petites, si vols) en benefici de totes les mataronines i mataronins.

Continue reading…