Category: Comiats

Aquesta matinada fa sis anys que una colla de malparits i malparides van decidir matar-te, Helena. I ho van fer. I va ser premeditadement, amb nocturnitat i de la forma més covarda. Et tenien inconscient des del divendres, un 30 de novembre, com aquest any. Se’ls havia anat l’olla inflant-te de somnífers i no sabíen què fer amb tu. Van improvisar una barroera coartada fent-se veure el dissabte 1 de desembre, com aquest any, en una excursió ben lluny de l’escena del crim. Van tornar i la matinada del diumenge 2 de desembre, com aquest any, et van abocar al buit des del capdamunt del terrat d’aquella casa on t’havien enredat per conduir-t’hi el divendres. I tu, germana, sense poder-te defensar. I nosaltres, Helena, sense saber què t’estaven fent.

A tu et van assassinar. Però a nosaltres, a tothom que ha conviscut amb tu, també ens van prendre la teva vida.  Et van matar tants cops com persones hem format la teva extensa xarxa d’amics, companys, coneguts, parents, saludats, televidents, lectors, oients… A cadascú de nosaltres ens han robat, ens han privat de la teva vida, de la teva amistat, dels teus contes.

Ja tens dues nebodes i un nebot, Helena. Cap d’ells t’ha pogut conèixer. La més gran va néixer deu dies després de la teva mort. No els has pogut veure, ni tocar, ni petonejar, ni explicar-los contes… I això és tremendament injust per a tots nosaltres. Et trobem a faltar. I molt.

Això fa ràbia. Continguda, però ràbia.

Han passat sis anys i els teus assassins viuen la seva vida tranquil·lament. A la policia li va costar, però havien trobat el fil d’on calia estirar. Calia fer-ho i es podia fer, però el jutge don H no va permetre continuar les investigacions a partir del moment que un d’ells, la Muntsa, es va suïcidar a la presó. Es podien haver aclarit moltes coses, però el jutge instructor va posar pals a les rodes. És com funciona aquest sistema judicial.

Això genera impotència. I indefensió. Indefensió com la que vas patir tu davant aquella colla.

Et tenim ben present i procurem fer-ho de manera positiva. Però el que t’han fet tots plegats no es pot oblidar ni perdonar. 

Una abraçada, Helena. T’estimo i et trobo a faltar.

Ton germà Joan. 

Tornant d'un viatge de vacances a Itàlia m'he trobat amb la notícia de la mort d'en Lluís Maria Xirinacs, en Xiri. Ell mateix ens ho ha explicat com un ACTE DE SOBIRANIA:

"He viscut esclau setanta cinc anys en una Països Catalans ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia) des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l'univers.

Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

Ella és una mica més lliure, perquè jo sóc en vosaltres, amics!"

Avui he estat al Fossar de les Moreres de Barcelona, a l'acte de comiat i homenatge a en Xiri. Erem molta i molta gent d'arreu de la nació. He retrobat molts amics i coneguts amb qui feia anys que no coincidia.

En el llibre de condol hi he deixat una breu nota:

"Has viscut i llutat entre nosaltres. Ara vius en la nostra lluita."

Per tant, Xiri, adéu i hola.

Avui se'ns ha mort en Lluís Lligonya ("Bis"), el director i ànima de Televisió de Mataró . El vaig conèixer l'any 1987 al carrer Àlamos, quan em van fer una entrevista a TVM perquè jo acabava de sortir de la presó. Des de llavors l'ull de la seva càmera m'ha observat en moltes batalletes .

Avui toca acomiadar-nos, Bis. És un d'aquests comiats –ja me'ls conec– que deixen un buit. T'en vas d'entre nosaltres però et quedes en el nostre record. I deixes el llegat d'un mitjà de comunicació local arrelat, proper, plural i prou independent.

Durant els anys que hem conviscut a vegades m'has volgut "fer de pare", a vegades he hagut de tractar amb el "senyor director", però sempre he estat tractant amb un amic.

Quan has fet el paper de "senyor director" hem tingut alguna discussió que sempre hem sabut resoldre sense vencedors ni vençuts. Hem compartit crítiques i ens n'hem fotut del sistema. Hem rigut tot comentant l'actualitat abans d'una roda de premsa o durant els cigarrets que baixavem a fumar en els punts "prescindibles" del Ple Municipal. Has vingut a fer de ponent en un debat sobre la ràdio quan t'ho he demanat, encara que fos dues hores abans i com a suplent de la convidada que no podia venir (tot i que et feia mandra i ningú t'obligava a fer-ho). Hem anat comentant noves tecnologies i quin serà el futur de la televisió. M'has anat explicant projectes que et ballaven pel cap, com la digitalització, i el desig de donar el banc d'imatges de TVM a la ciutat per fer-lo accessible a tothom…

I tot plegat perquè sí, per la cara, perquè et donava la gana, sense demanar res a canvi.

M'ha agradat conviure amb tu. Tant de bo el teu llegat –material i de valors– no es malmeti. Tant de bo la teva herència inclogui la visió crítica, la feina discreta de formigueta i sobretot la independència. Una idependència que sempre has defensat, malgrat les moltes pressions que has rebut –algunes de les quals m'havies explicat–.

A reveure, Bis. I no t'oblidis de donar una abraçadota i molts records a l'Helena , amb qui et retrobaràs a l'altre barri. Ja us coneixeu, de quan li vas obrir les portes per fer les pràctiques de periodisme a la tele. Fes-li un petó de part nostra.