Clic Traç: Quinze anys fent disseny gràfic de forma cooperativa

La revista Cooperació Catalana ha publicat l’artice "Cooperativisme a cop de clic i disseny a cop de traç", on l’amic David Fernàndez explica la trajectòria de Clic Traç, la cooperativa on treballo des de fa quinze anys.

Cooperativisme a cop de clic i disseny a cop de traç"

La cooperativa Clic Traç de Mataró, dedicada al disseny gràfic i la comunicació visual, complirà l’any vinent quinze anys de trajectòria. Lluny sembla quedar el 1995, les primeres webs arcaiques o la composició de fotolits. Quinze anys, 5.475 dies després, en què el desenvolupament vertiginós de les noves tecnologies i la consolidació del projecte cooperatiu l’han convertida, integrada per sis socis, en l’estudi de disseny gràfic de referència que és i en el qual qualitat, equip humà i professionalitat condensen una reeixida experiència cooperativa. De tot plegat, n’hem parlat amb en Joan Jubany, dissenyador gràfic, i la Laura Albets, responsable d’administració i comptabilitat.

Ben bé quinze anys i molts canvis. De la “pedaçaria general” de fer de tot en un petit espai a voltes impracticable, al salt de consolidar l’estudi de disseny en tot un edifici cooperatiu al bell mig de la plaça de l’Ajuntament de la capital del Maresme. Entremig, exactament, més de cinc mil dies. És la història de Clic Traç, SCCL.

Nascuda inicialment com a branca especialitzada en serveis gràfics al si de la cooperativa Datum, també mataronina i dedicada als serveis informàtics, aviat va haver d’aprendre a emprendre el vol. L’espai físic de treball —un raconet de despatx—, que s’empetitia per moments, la incorporació de nous socis o el creixement de l’activitat els va dur a esdevenir Clic Traç.

Cooperativa des de la primera passa. “Això restava clar i era una qüestió de principis”, afirma en Joan Jubany. “Teníem molt clar que volíem una organització democràtica i avançar cap a models igualitaris; el model d’empresa mercantil capitalista no convencia a ningú i ens motivava l’autoorganització cooperativa en comptes de treballar per a altri.” Cal dir que el bagatge cooperatiu de la comarca hi ajudava. “El cooperativisme no era pas nou per a nosaltres, no ens era pas desconegut; és patrimoni, amb una forta presència, de tota la comarca.” L’amistat amb en Pep Manté i els vincles amb el teixit cooperatiu, i l’acompanyament del Col·lectiu Ronda amb un primer contacte amb David Santacana, que va passar el relleu a l’Oriol Bota, el seu assessor de capçalera, van fer la resta per posar la primera llavor fèrtil.

Com en tot naixement, com en tot creixement, a l’ordre del dia hi cabien —hi caben encara, afortunadament— les gestions de les contradiccions i de les dificultats de creure en allò que fas. Fent retrospectiva, no eviten de riure quan recorden la incorporació de la Laura en tasques de comptabilitat i administració. Els estranyava haver de contractar algú que no fes disseny gràfic. Els costava assumir-ho. Avui, sense embuts, és unànime el record quan assumeixen que automàticament van descobrir que havien fet la millor inversió feta mai per Clic Traç. “Els dissenyadors aporten disseny, i la gestió, gestió: el model anterior era inoperatiu. I la resposta òptima sempre és saber generar equips on cadascú aporti allò que sap fer millor.” Riuen també quan l’aposta per una cooperativa els venia definida per un treballador que no volia esdevenir-ne soci: “El problema us l’heu buscat vosaltres. Jo tinc tots els avantatges de la cooperativa, el mateix salari, i no haig d’aportar-hi capital, ¡ni resistir assemblees ni consells rectors!” D’aleshores ençà, només simbòlicament, el sou del soci i el del treballador difereix mínimament en una cooperativa on l’escala salarial és igualitària i tothom cobra el mateix.

Un model de creixement propi

¿Com s’ho han fet? En Joan i la Laura són precisos: “Hi ha altres models de creixement, però el nostre l’hem bastit a còpia de consolidar passos petits i graó a graó, i no avançar si l’avenç anterior no està consolidat. Passos petits, pas ferm, gens de pressa i molta prudència.” No obsedir-se tant per un gran salari, sinó pels altres valors que no tenen preu: la qualitat de vida, la realització personal, la qualitat professional. Creixement lent però sòlid basat en el treball en equip i en una concepció diferent del treball i l’economia.

Canvis i avenços, doncs, consolidats de mica en mica. De dos informàtics i un dissenyador inicials a quatre dissenyadors, un il·lustrador (“tot un fitxatge que complementa a la perfecció el disseny informàtic”, mantenen) i una comptable que conformen avui la cooperativa. D’un despatxet instal·lat en una planta sencera de l’edifici cooperatiu que al número 31 del Carreró ha acollit de dalt a baix diversos projectes cooperativistes: des de la taverna Atzucac, que obre portes a la planta baixa, fins a Innova o Produccions El Callao. De la primera pedra a l’edifici sencer, que es diu aviat. De sous minsos i quasi imperceptibles a retribucions que ja superen el llindar de la dignitat en un model cooperatiu d’empresa que s’enfondeix en la qualitat de vida molt més enllà del sou: la realització personal, els horaris justos, la conciliació de la feina amb la vida familiar, i el respecte i la promoció de les inquietuds personals de cadascun dels socis. Cobertura i disseny cooperatiu, també, per als canvis profunds en els processos de vida de cadascú: tots van començar solters i “sense compromís” i ara són pares.

I, com el vol dels ocells migratoris quan enfilen nous camins per fer llargues travessies, en el treball en equip sempre hi ha la pulsió de qui tira del carro. I, també com en el vol dels ocells migratoris —sempre en equip, volant disposats en forma de V, amb rotació permanent i solidària per marcar el ritme—, l’esperit de l’equip humà de Clic Traç es va anar ampliant de mica en mica amb l’Albert, que apujava el llistó de la qualitat en el disseny i que obria delegació a Barcelona; amb en Teo, que incorporava reeixidament la il·lustració; o amb la Teresa, que arrodonia un equip que ha après a treballar en equip. Noves i velles lliçons del treball comú i col·lectiu que afirmen que a Clic Traç segueixen encertant-la perquè creuen que “la virtut no és pas no equivocar-te, és aprendre dels errors i corregir-los perquè no tornin a passar”. Aprendre, avançar, créixer és això: ni més ni menys.

Disseny cooperatiu i missatge social responsable

Especialitzats en la creació d’imatge corporativa, en el desenvolupament de campanyes promocionals i en la realització de disseny editorial integral en coordinació amb professionals especialitzats, Clic Traç aporta, també i sobretot, valors socials al disseny i una fórmula combinada reeixida: tracte humà i qualitat professional.

En un món on la publicitat arrasa, on l’aparença suggestiva massa sovint és frau, el concepte cooperatiu de disseny és antagònic. Diferencial. Social. No aposten per dissenys capdavanters ni trencadors, però no menystenen tampoc la creativitat. Assumeixen a fons que som al món de la implosió de la imatge, de la visualitat, de la percepció via ulls. Troben, amb raó, que han acabat fent didàctica i pedagogia a entitats, cooperatives i fundacions, per evidenciar-los la importància de la imatge: amb aquella màxima que rebla que un bon disseny no significa pas un bon producte o bon servei, però que un bon servei o producte requereix necessàriament una bona imatge o pot esguerrar-se. Amb tota la complicitat que dóna la qualitat humana i professional, és en aquesta tasca de suport on ells estan entestats, lluny dels embolcalls sovint superflus del món del disseny. Entestats a transmetre qualitat, comunicar transparència i visualitat i, sobretot, dissenyar endreçadament. Al missatge clar, social i responsable, hi contribueix també decididament el perfil majoritari dels clients: entitats socials, cooperatives, administracions públiques o fundacions. “Les males experiències han estat sempre amb empreses privades a tots els nivells: exigència desbocada, prepotència i fins i tot morositat”, puntualitza sense embuts la Laura.

En aquests quasi quinze anys també els ha canviat, alhora, el medi i el suport de treball. En una aposta ambiental que també els ha guiats des del primer dia, han passat de les demandes intensives en paper a l’expansió de les noves tecnologies. “Ja no tan noves”, riu en Joan, “quan estan fondament socialitzades i el dia que caigui internet se’ns atura el país”. Noves tecnologies, doncs, combinades, com sempre, amb el disseny gràfic i la il·lustració, com ho demostren a la perfecció els webs de la cooperativa Cusó Tapissers, d’Arç Cooperativa o de Coop57, que són marca clara de la casa: claredat, bon gust i endreçament. O, sense anar més lluny, el seu propi anunci a la nova revista Punt.coop: el més atractiu i entenedor i alhora el que més crida l’atenció amb simpatia i empatia.

Retrospectiva de quinze anys

És clar que sintetitzar aquests quinze anys amb mirada llarga no és pas fàcil. Massa quotidianitats viscudes a fons. Per la Laura, “la diferència és bestial i positiva en tots els sentits; jo desconeixia el model cooperatiu i, mira, no tornaria a treballar en un lloc que no fos una cooperativa”. La priorització i consideració cap a la qualitat de vida dels socis és allò que la duu a mostrar-se tan categòrica. Pel Joan, tanmateix, el paradigma és la vida mateixa: “Ens hem fet grans i hem crescut amb la cooperativa. De mica en mica. Com a la vida. No arribes de cop a l’adultesa. I hem passat de l’adolescència a la maduresa, aprenent, a força d’errar, fins a tenir un projecte sòlidament consolidat. I saber també que una cooperativa no deixa de ser una empresa que ha de rutllar i, com tota empresa, ha d’obtenir beneficis. Democràticament, en equip i amb responsabilitat, això rai.”

Quan els preguntes pel futur dels propers quinze anys, tarden ben poc a afirmar categòrics que l’objectiu és mantenir la qualitat i començar a pensar a preparar el relleu, amb la voluntat de créixer en qualitat més que en quantitat. “Encara som joves, però hem de començar a pensar a incorporar noves generacions, i ara comencem a pensar-hi”, diu en Joan.

A l’obligatòria pregunta sobre com viuen l’actual escenari de crisi i el tancament de les aixetes financeres, tots dos afirmen que tot just ara comencen a notar una relativa caiguda de la demanda. Motiu: que és ara quan les entitats i cooperatives estan aplicant els pressupostos retallats del 2009. Però, tot i això, bona nova, no han hagut de prendre cap mesura extraordinària.

Aprofitar la crisi

Tenen clar que, si tenen una mica de temps, s’abocaran a la formació, a aquella “posada al dia” sempre pendent que les tasques quotidianes sempre ofeguen. O com en el cas del Xevi, en excedència per desenvolupar les seves inquietuds artístiques en el món del teatre, en una cooperativa on tots els socis —cooperativistes dins i fora de la feina— tenen compromisos socials, veïnals o comunitaris en què també aporten els seus coneixements professionals.

Respecte a la crisi, però, fins i tot hi ha espai per a l’anècdota. L’entitat financera habitual els acaba de concedir una línia de risc. Quan van anar a cal notari a enllestir els papers, aquest els va suggerir: “Nois, aneu a celebrar-ho amb un bon dinar, perquè jo, que sóc notari, us puc certificar que això no passa, que aquestes línies ja no es donen avui en dia.” I aleshores recorden, quinze anys enrere, el primer cop que van anar al banc: els miraven amb cara estranya quan deien que eren cooperativa.

Cooperativa membre de la FCTC, sòcia de Coop57 i una de les impulsores de Mataró Cooperatives, enrere queden també, com en tota història viscuda a fons, temps per recordar la pila d’anècdotes que s’acumulen. Com ara l’autèntica galeria infinita de personatges que desfilaren pels primers anys de la cooperativa (fins bruixes, diuen), quan s’abocaven a les petites feines per a impremtes en l’aventura humana que també és el cooperativisme. O com el record d’en Bartomeu Cruells, un humanista dels d’abans, de fonda formació. Un il·lustrat que els va reconnectar amb el sud dels Països Catalans —quan els va capficar en el disseny de la marca de l’Ajuntament de Paterna—, que els duia taronges o que directament els va implicar en la gesta de treballar la imatge i el disseny de la Biennal d’Arquitectura del Vallès, una de les feines de les quals estan més orgullosos i satisfets. En Cruells, que va marxar massa d’hora i quan no li tocava en una trobada d’afeccionats als “dos cavalls”, forma part també del patrimoni humà de la cooperativa i de la seva història, feta de persones molt concretes, que sempre hi són al darrere. Com a Clic Traç: l’Albert, en Teo, en Xevi, la Teresa, en Joan i la Laura. Entre taronges, “dos cavalls” i ordinadors, ¿per què no? Fet i fet, cooperativa és també i sobretot això: vides quotidianes compartides.

Programari lliure per al cooperativisme

Clic Traç hi és també rere la primera nadala cibernètica de l’Ajuntament de Barcelona, sent també pionera per intensificar l’aposta per altres usos i formats amb criteris ecològics. Adaptació i innovació, doncs, aplicades al disseny electrònic i les noves tecnologies, davant la implosió d’internet com a nova porta al món de qualsevol projecte. Bregats en Pantone, formats, webs i imatges, en Joan recorda que treballar les primeres webs va ser “picar pedra”. “Vam veure la llum i, amb la descoberta sota el braç, la vàrem fer veure. Però va costar.” Ara, des de Clic Traç aposten decididament pel programari lliure a través de Joomla, un programari de gestió de continguts, desenvolupat de manera comunitària i altruista, que ha esdevingut “l’antítesi del programari privatiu, amb llicències de pagament i que només enriqueix una elit”. L’aposta pel programari lliure, a més, ha anat acompanyat de l’alliberament de certes càrregues feixugues: “Abans els webs eren d’elaboració artesanal, en llenguatge html pur i dur, amb hores de feinada i dies sencers de tasques mecàniques de manteniment. Ara fem webs amb editora que són lliurades al client «claus en mà» a punt per actualitzar-les quan calgui i de seguida. I s’agraeix: així ens podem dedicar a allò que ens agrada i sabem fer: dissenyar la imatge d’idees i projectes.” I continuem parlant i reflexionant sobre com el cooperativisme català ha abordat de manera desigual el paper que internet i les noves xarxes socials poden aportar, com a oportunitat i com a repte, per avançar en la visualització cibernètica del bagatge cooperatiu a casa nostra.