Monthly Archive: abril 2009

Aviat farà deu anys que amb la meva companya vam comprar la planta baixa d’una casa de còs de l’eixample de Mataró. Mentre la condicionavem per venir-hi a viure vam ensopegar amb un curiós forat al menjador. Era un rectangle de 60 centímetres per un metre tot colgat de sorra. Vam anar destapant la terra abocada i anavem descobrint parets als costats i uns graons que anaven cap avall. Molt avall. Després de treure molts cubells de sorra teniem al descobert una mena de túnel o galeria que, des del menjador de casa, baixa fins a sota el llimoner, fora el pati.

Parlant-ne amb els veïns i veïnes, ens van explicar que aquell estrany forat és l’entrada a un refugi antiaeri de la Guerra Civil (1936-1939). Fins i tot la germana d’una veïna ens va explicar que ella s’hi havia refugiat durant alguns bombardejos quan tots just era una nena petita.

També hem sapigut que la idea de fer el refugi va ser del veí del costat, i per això diuen que també hi ha un accés al refugi des de la casa adjacent a la nostra.

Entusiasmats amb la troballa, vam telefonar al Museu de Mataró, amb la seguretat de fer una aportació a la recuperació de la memòria històrica de la ciutat. Va trigar, però finalment un dia va venir a casa l’arqueòleg municipal. Va anar més o menys així:

– Bon dia, sóc l’arqueòleg municipal.

– Bon dia. Passa, passa, que t’ensenyem el refugi! –i li expliquem tot de detalls i anècdotes: qui va tenir la idea, qui el va construir, qui s’hi refugiava…

– Sí, sí, però… això sembla més aviat un hipogeu.

– Home, estem segurs que es tracta d’un refugi antiaeri. Si vols, et podem presentar una veïna que s’hi havia refugiat quan era una nena petita.

Però l’arqueòleg de l’Ajuntament continuava insistint que això no podia ser un refugi. Havia de ser un hipogeu.

– Vols baixar? Hi hem trobat uns forats cilíndrics amb restes de claus i de fusta que és on devien haver-hi les estaques de reforç de l’estructura del refugi…

Però l’arqueòleg de l’Ajuntament no va voler baixar per veure el túnel des de dintre.

Vam estar una bona estona xerrant. Jo, insistint que diversos veïns poden corroborar que es tracta d’un refugi de la Guerra Civil. Ell, l’arqueòleg, tossut amb la idea de l’hipogeu.

– Escolta, estem segurs que això és un refugi antiaeri de la Guerra Civil.

– …? –quedo flipat, i insisteixo que és un refugi.

– Saps què? Miraré si en aquest indret hi havia hagut alguna masia. Llavors ja tindria sentit que hi hagués un hipogeu aquí.

I va marxar tot assegurant que ja ens diria alguna cosa tan punt hagués comprovat si aquí hi havia hagut alguna masia. Tu creus que ens va contestar?

Han passat un grapat d’anys i encara esperem que ens digui alguna cosa.

Aquest senyor encara és el Cap de l’Àrea d’Intervenció Arqueològica de l’Ajuntament de Mataró. M’ha semblat veure’l fent rodes de premsa al costat del regidor d’Urbanisme, el sr. Ramon Bassas.

L’Accent, periòdic popular dels Països Catalans , amb motiu de la diada de Sant Jordi publica un text literari d’en Ramon Usall: Assassinat al Secretariat Nacional. És una narració de ficció que transcorre en el marc del Secretariat Nacional de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), òrgan del qual sóc membre des de l’estiu passat. No cal dir que tota coincidència amb la realitat és pura casualitat. Els personatges són ficticis, però d’una cosa estic segur: el mort no sóc jo.

Pots descarregar el número 152 de l’Accent aquí en format PDF.

En Ramon Usall és, a més de militant de la CUP, autor del llibre Tots els camins porten a Romania, el primer cas del detectiu lleidatà Rafel Rovira. El títol i el contingut d’aquest relat s’inspiren lliurement en l’obra de Manolo Vázquez Montalbán Asesinato en el Comité
Central, protagonitzada pel detectiu galaicocatalà Pepe Carvalho. 

La narració fa així:

"El vent removia les fulles seques en aquell dia de tardor de 2009, mentre el president Montilla compareixia davant dels mitjans al pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. Tot i el seu habitual rostre inexpressiu al molt honorable se’l veia francament compungit. No era per menys, després de l’acord de finançament ridícul que amb nocturnitat i traïdoria li havia fet empassar el seu col·lega ministre Chaves en un calorós cap de setmana d’agost, el setembre s’anunciava de passió amb el ribot que el Tribunal Constitucional havia passat de nou a l’estatutet català per deixar-lo en una mala fotocòpia d’un estatut amb tant pedigrí com el murcià. Vist el panorama, no fou cap sorpresa el que el president anuncià.

Amb el tripartit penjant d’un fil, les cabòries del president l’havien dut a proposar l’endemà la dissolució de la cambra catalana i la convocatòria d’eleccions el dia de Sant Godofré, o sigui el 8 de novembre.

L’anunci d’eleccions feia oblidar als partits institucionals catalunyesos qualsevol resposta ferma davant la sentència del constitucional i posà a treballar les respectives maquinàries electorals amb l’objectiu de mantenir, o bé de recuperar, el tro del govern. En el fons, allò que els importava era mantenir sou i cotxe oficial, malgrat el dramatisme que s’afanyaven a escenificar pregonant destins apocalíptics en cas que la gent perdés per complet la confiança en la classe política.

Mentre Montilla escandalitzava Pompeu Fabra al pati dels Tarongers, el detectiu Rafel Rovira mirava de reüll una petita televisió mentre ajudava en Pep Martí a donar la darrera capa de pintura a la seva casa rural. La vella amistat, forjada en les lluites en defensa dels parcers de Montagut quan tots dos compartien militància a l’MDT, havia dut en Rafel a ajudar el seu camarada en la seva aventura de reconvertir l’antiga caserna de la Guàrdia Civil de Castelldans, un poblet al cor de les Garrigues, en un indret acollidor pels visitants de la comarca. No cal ni dir que la feina havia estat titànica, però era evident que donava els seus fruits. L’antic temple del terror verd anava camí d’esdevenir una catedral pels amants de la terra amb el millor suc d’oliva del món. Tot just dos setmanes després que en Montilla hagués desfermat un terratrèmol polític, la Garrigomasia es disposava a obrir les seves portes per acollir els primers visitants. En Pep mirava cofoi com un rere l’altre anaven arribant al poble els quinze integrants del Secretariat Nacional de la CUP. Per ell era
tot un honor acollir la flor i nata de la dissidència política catalana, i no amagava que la molta premsa atreta per la reunió li aniria de conya per fer una mica de propaganda arreu del país de la seva nova i flamant Garrigomasia.

Acompanyava en Pep el detectiu Rafel Rovira, un altre convidat d’honor que s’havia decidit a acceptar la invitació del seu vell amic i passar el cap de setmana a les Garrigues. Els jubilats que treien les seves cadires a les portes de casa per fer-la petar tot contemplant com transcorria tranquil·la la vida al poble se sorprengueren pel tràfic de gent que la inauguració de la Garrigomasia havia generat. De fet, tots aquells flaixos que atreien la seva atenció no anaven pas adreçats a la nova casa rural, sinó als seus primers clients, els integrants del Secretariat Nacional de la CUP que afrontaven una reunió que havia despertat un inusitat interès polític.

Era el primer cop que el secretariat de la CUP es reunia des de l’anunci d’en Montilla de convocar eleccions i a l’ordre del dia de la trobada dels dirigents de la força independentista hi havia, indefugiblement, una referència a la postura que la CUP havia d’adoptar davant d’aquest procés electoral.

En Pep, curós com era, havia habilitat la millor sala de la Garrigomasia per a la reunió. Una vidriera enorme permetia una vista immillorable sobre els olivers garriguencs, un escenari ideal per reflexionar sobre el futur del país. Sobre la taula, una ampolla d’oli, i un pot d’arbequines, constituïen el lot que la cooperativa local havia volgut oferir a cadascun dels visitants. Solemne, en Pep Martí acollí els membres del Secretariat Nacional, tot apel·lant-los a la responsabilitat que sobre ells pesava:

-No ens falleu! -digué després d’haver-los donat la benvinguda.

Les fotos que els periodistes feren abans de començar la trobada, deixaren pas al primer punt de l’ordre del dia, el que feia referència a la presentació dels informes del secretariat, on els dirigents de l’esquerra independentista desgranaren, de forma tan diligent com avorrida, l’activitat de la CUP en les darreres setmanes.

Amb la premsa esperant al bar del poble, el Secretariat Nacional es disposà a afrontar el debat que justificava que mig país parés atenció a aquella trobada. El secretari d’actes introduí el nou punt tot apel·lant als seus col·legues:

-És ben evident que tots heu seguit els darrers esdeveniments polítics. Les eleccions del 8 de novembre tenen, ara mateix, tot el país trasbalsat, potser, és doncs el moment que la CUP decideixi si vol presentar-s’hi com una alternativa o vol continuar jugant a fer política…

Aquesta darrera frase provocà la primera reacció irada de la reunió:

-No toleraré que es qüestioni la feina feta fins ara per tota la militància de la CUP. Si algú juga a fer política sou aquells que, com tu, només penseu en actes de diputat, en vots i en formatgets…

En Salva Miret, responsable d’agitació i propaganda, acabava de posar sobre la taula el debat que dividia des de feia dies les bases de la CUP. L’Oriol Farré, el secretari de la reunió, semblava liderar els pragmàtics partidaris de ser presents a les urnes, mentre que en Salva era el guia dels guardians de les essències del marxisme-leninisme més ortodox que pregonava que als parlaments no s’hi entra per ocupar els escons sinó que s’assalten com el Palau d’Hivern.

Entre en Salva i l’Oriol, la immensa majoria dels membres del Secretariat Nacional, que miraven el seu primer intercanvi de retrets com qui mira una partida de ping-pong.

-El radicalisme infantilista de gent com tu és un llast per la CUP. No veieu que aquesta és una oportunitat única? Esquerra i Iniciativa estan tocades després de dues legislatures al govern, i la gent reclama més que mai que algú tingui el valor fer polítiques independentistes i d’esquerres de veritat…

-Això voleu, repartir-vos el pastís amb els altres, ocupar part de les seves poltrones. Si ens presentem ens aboqueu a ser un partit reformista i socialdemòcrata…

En Guifré, fins aleshores espectador de la partida, gosà intervenir, amoïnat pel to que prenia l’intercanvi de retrets:

-No et passis, Salva. Participar a les eleccions no és reformista, collons! Si no seria reformista fins i tot Karl Marx!

La Marta, formigueta incansable a càrrec de l’economia, apel·lava a la serenitat i al debat racional:

-Cal fer una anàlisi acurada dels pros i dels contres que presenta participar a les eleccions. I posar-los després en una balança per decidir. A mi, però, em sembla que només pot portar-nos que beneficis. Si volem fer forat com a alternativa política hem de ser presents en un dels principals esdeveniments polítics del país…

-Les eleccions a un parlament que divideix el nostre poble són un dels principals esdeveniments polítics del país? No em fotis riure, al carrer lluitant és on hem de ser! -intervingué en Pere, clarament alineat amb el Salva.

-Totes les formes de lluita vol dir totes les formes de lluita, inclosa la electoral! -respongué en Martí, que fins aleshores no havia parlat.

El debat s’encenia, i si bé bona part del Secretariat Nacional semblava decantar-se per l’opció de participar a les eleccions, en Salva i alguns dels seus partidaris continuaven enrocats en oposar-s’hi.

-Així no ens hi presentarem ni al 2034! Tanta punyeta amb les condicions endògenes i exògenes, amb el reformisme i la socialdemocràcia… Què no veieu que la gent del carrer que ens és propera no fa més que demanar-nos que ens presentem? Què no veieu que a qui fem un favor no presentant-nos és als reformistes i socialdemòcrates de debò? Sembla mentida, collons! -afirmava indignat l’Oriol Farré.

Per asserenar els ànims, el Manel, responsable d’organització, proposà degustar el copiós esmorzar que la Garrigomasia els havia preparat. Un parell de joves d’aparença eslava però amb un català excel·lent entraren per servir-los-el. Degustar-lo serví per treure tensió a l’ambient, i reprendre el debat amb ànims renovats sobretot gràcies al Priorat negre que l’havia regat.

La Marta prengué la paraula tot intentant trobar un, aparentment impossible, punt d’acord.

No hi hagué temps, però, per discutir massa ja que tot just cinc minuts després d’haver devorat l’esmorzar en Salva Miret queia en sec de la cadira provocant l’alarma general.

-S’ha desmaiat! S’ha desmaiat! -exclamà en Pere que seia tot just al seu davant.

Els altres catorze membres del secretariat s’abraonaren sobre el seu company que jeia a terra. No semblava pas que la cosa fos només un desmai ja que un rajolí de sang queia per la seva boca. En Martí, ATS de professió, certificà el que ja era una evidència per a tots els presents a la reunió:

-Això fot molt mala pinta! -digué abans de cridar- Mare meva! Aviseu una ambulància que el cor li ha deixat de bategar!

Continue reading…

Avui els partits del bloc monàrquic han volgut commemorar els "30 anys d’ajuntaments democràtics" amb un acte oficial a l’Ajuntament. La CUP de Mataró som l’únic grup polític que ens hem desmarcat d’aquesta celebració autocomplaent.

El ponent ha estat precisament el president de la Diputació de Barcelona, una institució de representació indirecta que no és altra cosa que una rèmora del franquisme. Els "diputats" de la Diputació són uns senyors (i senyores) que no han estat elegits directament pels ciutadans i ciutadanes però mouen una morterada de diners públics (o sigui, dels ciutadans i ciutadanes).

La monarquia espanyola és una altra rèmora del franquisme. Una família sencera que viu a cos de rei i va ser escollida amb un sol vot: el del dictador Franco.

Tal com explica el company Juli al seu bloc, "moltes coses van millorar respecte al punt de partida (la Dictadura), però el balanç és molt pobre i decebedor."