Estic escarxofat al sofà de casa escoltant i mirant el concert de comiat d’en Lluís Llach , emès en directe per TV3 des de Verges. Van ensenyant plans dels músics que l’acompanyen i em trobo, al menjador de casa, dins la "caixa tonta", tocant el contrabaix, un veí del carrer i amic: en Marc Prat. Ara entenc per què avui no ens hem trobat a la manifestació a favor la preservació de Can Fàbregas i de Caralt. El vailet tenia feina lluny de Mataró.
Sé que estem al segle XXI i estic avesat a les noves tecnologies… però no deixa de sorprendre’m el fet de trobar-me el veí de la cantonada (que ara és a l’Empordà) arribant al meu menjador (a Mataró) tot passant per un satèlit (o la teconologia que gastin els de la tele).
Algun cop m’havia trobat, també a la tele però llavors entrant des d’un DVD, un altre veí del carrer, en Nacho Vidal . Però això ja no em sorprenia tant. En aquest cas em sorprenien altres coses.
Mentre gaudeixo del concert (tot i que enllaunat des de la tele no és el matteix que en directe) em venen al cap imatges de "La revolta permanent" , la pel·lícula que vam veure en preestrena ara fa poques setmanes al Liceu de Barcelona. Em feia mitja mandra anar-hi perquè es tracta d’un documental-pel·licula que em feia mitja mandra anar a veure. Però, un cop apagats els llums, és un document plenament recomanable. Amb un bon ritme i molt colpidor tot i tenir com a eix conductor la matança de Gasteiz ara fa més de 30 anys.
El que més em va impactar de la pel·lícula és una escena, sense comentaris ni veus en off, on, trenta anys després (elo 2006) l’Ertzaina carrega amb material antiavalots i deté alguns dels protagonistes del documenta: supervivents de la matança i germans i pares de joves assassinats per la policia espanyola l’any 1976