Nous blocs prometedors

Ciomenço el 2008 amb la bona nova del naixement d’un parell de blocs de dos bons amics i companys de militància.

vindrà aquell dia que el treball vencerà… 

D’una banda, en Miquel Torner, un pou de ciència i persona molt implicat en les entranyes de les lluites socials a Mataró (capital d’Afghanistan?). Quan jo encara em passejava de colló en colló de mon pare en Miquel ja era un militant compromès en lluites socials, sindicals, del moviment veïnal, per la recuperació de la memòria històrica… És tot un referent per a mi. I la millor presentació se la fa ell mateix al seu bloc vindrà aquell dia que el treball vencerà… :

"Ateu i lliure pensador. Em rebenta la prepotència dels qui es creuen poderosos i van de progres i defensors de la participació per a manipular al poble i sortir-se’n amb la seva. Després d’intentar durant molts anys i com tanta i tanta gent transformar globalment la societat, cada vegada assumeixo més el paper de resistent en temes propers i quotidians. Pares, juntament amb l’Antònia, dona i companya, de dues magnífiques filles i avis dels dos millors néts del món. Ah ! i això d’Afganistan no us creieu que es tracta de cap error… simplement és perquè el que considero el meu país no consta en les opcions a escollir i m’he decidit per un altre igual de maltractat…"

Tanquem la paradeta

Més al nord (a la Marina de la Selva o Alt Maresme), reapareix en Ferran Folgado, company de militància des de la fundació de Maulets a finals dels anys 80. Quan ens vam conèixer el teniem pel més capdepardals de la colla de Pineda, però ha resultat ser un lluitador de pedra picada, a prova de bomba. De la seva maneta me n’aniria fins a la fi del món amb la certesa que en Ferran mai em deixarà a l’estacada.

Ja n’haviem conegut la faceta de pare a Entre les Ones , però ara obre una nova paradeta: Tanquem la paradeta. Ens ho explica ell mateix:

"Encara que pugui semblar contradictori el títol del blog, amb aquest post començo de nou. El blog en sí és el punt i final d’un altre anterior, segurament el més especial que mai escriure. A "Entre les ones" vaig explicar com vaig viure el procés d’arribar a ser pare. Ara amb "Tanquem la paradeta" tanco un xiringo per començar-ne un de nou, molt més obert al món i a l’actualitat que tan sobint ens fa dir "Jo, tio, tamco la paradeta!".

Potser hauré d’obrir d’altres blogs per altres estats d’ànim, però en aquest no em demaneu que sigui honest, sincer ni bona persona. De fet mai sabreu si estic siguent ni honest ni sincer, qui ho és avui dia? Només cal obrir els diaris, mirar el televisor o escoltar la ràdio per adonar-se del pa que si dona.

En aquest país, on la cultura de barretina ens ha ofegat durant tant de temps, cal que es diguin les coses pel seu nom, doncs vivim en una compta enrera que ens esborra el passat i ens embruta el futur.
Així doncs, senyores i senyors, treballadors i treballadores, especuladors i especuladores, els gats i les gates, els porros i les porres, vagin passant que tanquem la paradeta. " 

Benvinguts tots dos. La catosfera s’enriqueix amb la vostra presència i jo us ho agraeixo sincerament.