L’Aguililla i el lloro robat

Quan portem una setmana a la presó i els funcionaris intueixen que això es pot allargar, ens treuen del mòdul d’ingressos on hem estat aïllats de la resta de presos i ens ingressen a un mòdul amb presos comuns.

A la presó no hi ha secrets, i quan entrem al nostre nou allotjament hi ha un comitè de benvinguda. Un dels joves que ens esperen pregunta “Aqui hay uno de Mataró?”. M’agafa per sorpresa i no sé si dir que sóc jo o callar. Per què ho deu preguntar? M’identifico i ell també es presenta. És l’Aguililla, del barri de Rocafonda. M’explica que és aquí per haver intentat atracar el Valvi del costat de casa ma mare, també molt a prop de casa d’ell.

El fet de ser veïns del mateix barri crea un vincle entre nosaltres, del quan en sortirà una prou bona amistat. De fet, l’Aguililla em cuida en un ambient que no és el meu.

Al cap d’un parell de dies uns amics aconsegueixen entrar-me un walkman per animar-me musicalment l’estada a la garjola. L’endemà d’estrenar-lo em “desapareix” del chabolo (la cel·la) en una de les estones en què les portes estan obertes i ens podem xapar o bé sortir a passejar. Jo ja el dono per perdut però, quan encara estic assimilant que algú me l’ha pispat, apareix l’Aguililla i em pregunta “A tí te falta alguna cosa, verdad?”. M’agafa, m’acompanya pels passadissos fins a una altra cel·la (que no sé qui hi viu), obre un calaix i allà hi ha el meu flamant walkman. L’amic mataroní em diu que l’agafi i que a partir d’ara procuri desar-lo en un lloc més discret, “Y si alguien te dice alguna cosa le dices que venga a hablar conmigo”.

Aquest lloro acaba sortint amb mi de la presó i em durarà molts anys.

Amb l’Aguililla ens anirem escrivint cartes (ell des de dins i jo des de fora) durant alguns anys, fins que li acabaré perdent la pista.