Les raons de la gent i els vots dels especuladors

Ahir la gent del col·lectiu cívic Salvem Can Fàbregas i de Caralt vam fer el primer acte públic per presentar la plataforma i obrir el debat ciutadà sobre la decisió de l'Ajuntament d'enderrocar el conjunt fabril catalogat com a patrimoni amb el màxim nivell de protecció.

La sala d'actes de la biblioteca Pompeu Fabra es va omplir a vessar. Hi havia 100 cadires i encara es va quedar gent dreta al voltant. Jo havia estat en altres actes en aquesta sala i mai l'havia vist tan plena. Ni tansols en els numerets "participatius" de l'Ajuntament sobre els pressupostos municipals, convocats amb tota la maquinària propagandística (incloses trucades personals per telèfon) de la Casa Gran. Nosaltres vam convocar la gent amb un grapat de fotocòpies.

Una de les coportaveus, la Núria Manté, va explicar que gent molt diversa hem començat a fer pinya per evitar la destrució de Can Fàbregas. Presentarem al·legacions al projecte del govern local i animem a tothom que ho vulgui a signar-les per presentar-les a l'Ajuntament i a la Generalitat dins el tremini legal (abans del 20 de febrer).

L'arquitecte i urbanista Agàpit Borràs, amb l'ajut de projeccions, va situar-nos en el model del creixement demogràfic desbocat impulsat per l'actual govern de Mataró (PSC-PSOE, ICV i ERC). Tenim un Pla General pensat per a poc més de 100.000 habitants i l'equip d'urbanisme encapçalat per l'Arcadi Vilert ens vol entaforar 150.000 habitants en el mateix espai, però sense planificar els serveis i equipaments d'una ciutat d'aquesta dimensió. Com una piconadora sense fre, executen el creixement pel creixement a estirabots, segons com bufa el vent (o els "inversors", que és la definició políticament correcta dels especuladors), sense planificació. Només tenen una cosa planificada: quan s'ho hagin carregat tot per entaforar pisos i visquem enllaunats com sardines, la mateixa ciutadania demanarà a crits que els equipaments que no s'han fet i ens caldran es construeixin a Cinc Sènies, el darrer pulmó agrícola que ens queda.

Sobre l'"operació Can Fàbregas", va quedar clar el joc brut de l'Ajuntament:

– Votacions secretes en òrgans on mai s'havia fet així. Votació ràpida, sense el debat necessari per prendre una decisió d'aquesta magnitud.

– En Vilert portant el factotum Oriol Bohigas al Consell de Patrimoni a parlar de tot menys de patrimoni. Es decideix l'enderroc sense donar cap motiu ni històric ni arquitectònic. L'edifici és el mateix que quan es va catalogar amb el màxim nivell, però (sense haver canviat cap element) ara resulta que no val res.

– El Corte Inglés imposant (ho reconeix l'informe d'en Bohigas) la "incompatibilitat" amb la rehabilitació de Can Fàbregas. Ai, perdó, no es pot dir "El Corte Inglés"& Resulta que s'ha de fer un concurs per "adjudicar l'operador" de la "locomotora comerical". No sabem qui s'hi presentarà, però sabem que qui guanyarà el concurs imposa les seves condicions.

– PUMSA va fer fora de casa seva els veïns de l'illa de Can Fàbregas. L'argument era que com que havia de venir la "locomotora" i s'havia de preservar l'edifici catalogat& i, és clar, els veïns feien nosa. O venien casa seva a PUMSA o bé se'ls expropiava. Mai sabrem quants diners públics ha costat això: les "negociacions" de PUMSA amb els expropiats van ser individualitzades. En canvi, quan hem demanat a l'Ajuntament que compri pisos a barris com Rocafonda per posar-los a lloguer o que compri cases de còs a l'Eixample sempre se'ns ha dit que no hi ha diners.

– &

L'historiador Joan Giménez ens va situar històricament. Va repassar totes les canallades que ha patit el nostre ric patrimoni històric i arquitectònic, tant a l'època franquista com en els nostres dies. Alguns eperaven que amb l'arribada dels "ajuntaments democràtics" es valoraria l'arquitectura tradicional, la història, la identitat col·lectiva& però la realitat és la que és.

M'ha agradat com ho ha explicat en Joan. Mataró està practicant l'egofàgia. S'està menjant a ella mateixa. S'està autodestruïnt per poder alimentar puntualment les arques municipals. Jo no voldria dir-ne "especulació", però és que no se m'acudeix una altra manera de dir-ho.

El debat ha estat també molt interessant. Tothom que ha volgut hi ha pogut dir la seva. Hem enraonat. S'han posat raons sobre la taula. Raons de la gent del carrer enfront dels vots dels polítics que s'imposen per un sol vot secret.

Afortunadament aquella sala era plena a vessar. De gent molt diversa. De persones humanes, sense interessos polítics o econòmics ocults. Gent indignada. Algunes cares d'impotència. Altres de ràbia. Però amb ganes de girar la truita, d'aturar la voràgine del creixement especulatiu.