Aquest cap de setmana ha estat de constrastos intensos. La nació catalana ha fet un acte polític històric i per una altra banda la nació espanyola ha guanyat un partit de futbol.
El poble català (la gent) ha pres el carrer en la manifestació més gran (més gent que mai, no cal discutir xifres) amb un missatge clar i contundent: Prou d'estatuts. Ara, independència!
Ni els autonomistes gosen dubtar-ho: ha estat un clam independentista. Un acte polític històric on la gent corrent del carrer ha passat per davant (i pel darrere) dels dirigents institucionals i ha marcat el full de ruta per al nostre poble: ens cal la independència. El funeral dels estatuts i de l'autonomisme ha estat alegre i participat. Una autèntica festa ciutadana. Ha quedat clar: S`ha fet sentir la veu d'un poble que diu prou! L'Estatut que ens cal és el de Portugal.
Tal com va passar amb el referèndum d'Arenys de Munt (i amb tots els que n'hem seguit l'exemple, inclòs el de Mataró), els partits polítics del sistema han quedat fora de joc. Una setmana discutint entre ells: que si pancarta, que si bandereta… i han acabat desbordats i absorbits per la multitud anònima. Fins al punt d'haver de marxar a mitja festa.
Això dissabte.
Diumenge, la selecció espanyola de futbol (en diuen "La Roja", però potser n'haurien de dir "La Grana"?) ha guanyat el Mundial d'aquest esport. Felicitats als campions, però tranquils no és més que un partit de futbol, tal com diu en Vicent Partal. La copa i el futbol ja se'ls poden quedar, que mentrestant nosaltres fem política.
"Arriba España"? Que vagi arribant… que mentrestant els catalans ja estem marxant. Força espanyolistes han "sortit de l'armari" i han penjat la bandera del seu país als balcons, com si d'ambaixades estrangeres es tractés. Arriben tard. En poc menys d'un curs polític el mitjó s'està girant (potser ja s'ha girat). Aquest setembre l'espanyolisme polític de cara amable es va treure la màscara davant el pànic a una urna en un petit poble del Maresme. Abans les urnes les controlaven i les posaven ells. Ara les posem nosaltres. La truita es tomba.
Fa pocs mesos (abans del punt d'inflexió que estem visquent) a molts independentistes catalans les alegries els hi donava el futbol (el Barça). Perquè l'independentisme era un moviment minoritzat. Políticament, era decebedor. Ara, avui, la idea independentista ocupa la centralitat política i marca el full de ruta. I ara, avui, és la idea espanyolitzadora la que només té el recurs del futbol per mostrar-se al carrer. La truita s'ha tombat. Anem bé.
Dissabte el poble català ha protagonitzat un acte polític. Diumenge, Espanya ha marcat un gol en un partit de futbol. Que ho celebrin mentre els hi duri l'alegria… mentrestant nosaltres anem marxant amb pas ferm i decidit.
Ho tenim molt més fàcil que ells. El "nacionalisme" català (mai m'ha agradat dir-me nacionalista però així ens entenem) expressat en l'independentisme té un objectiu clar: els Països Catalans volem ser com la resta de nacions del món. Ni millors ni pitjors, senzillament amb els mateixos drets que les altres. El nostre "nacionalisme" ens afecta només a nosaltres. Té un únic subjecte: les persones catalanes. És català o catalana qui ho vulgui ser (em sembla que no cal posar gaires més condicions, a part de pagar impostos quan els cobrem nosaltres). I els catalans i catalanes volem tenir els mateixos drets que els ciutadans de qualsevol altra nació.
El nacionalisme espanyol (ells es diuen "no-nacionalistes" però sentencien que només pot existir la seva "indissoluble Nació") ho té més complicat per reeixir. Ells no tenen cap problema de reconeixement. La nacionalitat espanyola és reconeguda internacionalment. Fins i tot podran continuar sent tan espanyols com vulguin quan els Països Catalans siguem independents. Espanya té un problema. El problema del nacionalisme espanyol és que el seu objectiu no és pas que els espanyols puguin exercir d'espanyols. El seu subjecte són els habitants dels pobles sotmesos. L'essència del nacionalisme espanyol es basa en el fet d'obligar (de forçar) els habitants dels pobles colonitzats a sentir-se el que no són (espanyols).
El "nacionalisme" català només depèn d'ell mateix. Es realitza exercint el dret d'autodeterminació.
El nacionalisme espanyol depèn de tenir pobles ocupats. Només es realitza si aconsegueix obligar qui no és espanyol a sentir-se'n. Per tant, és una utopia irrealitzable.
Aquest "partit" només el pot guanyar la nació catalana.
