Aquesta tarda hem fet l'acte d'útlim comiat a en Pere Boix i Sala, que es va morir ahir al migdia. Hi han intervingut l'Agàpit Borràs i en Pep Riera, jo mateix que he llegit un escrit d'en Jordi Pagès, l'Eulàlia Puigderrajols, en Xevi Safont-Tria i la Laia Alonso. Cadascú representava una etapa de les innombrables lluites en les quals s'ha implicat en Pere, tot plegat lligat per la seva neboda, la Coral, que ha parlat en nom de la família.
Abans de llegir el text, he explicat que en Pere Boix ha estat com la "prova del cotó" de les mobilitzacions i reivindicaicons a Mataró. Si anaves a una mobilització i hi t'hi trobaves en Pere, això era garantia que era una lluita per una causa justa. Ara el trobarem a faltar, en Pere, però amb els anys d'experiències comartides ja hem après a saber per nosaltres mateixos quines són les causes justes.
L'escrit de comiat diu així:
En Pere posseïa la llavor del futur. Quan era molt jove, es va alçar en estat de revolta i mai no va cedir al cansament ni a les represàlies ni es va acomodar a les renúncies. Ha estat sempre, el seu, un pensament jove, alternatiu, actualitzat, que no envellia.
Li agradava estar aprop de tots els conflictes socials i com si Mataró se li fes petit, sovint agafava el primer tren i baixava a Barcelona per ser present a totes les manifestacions i accions del calendari. Omplia la seva bossa de pamflets i manifestos, de crides a la desobediència, de força revolucionària.
Tenia passió pel coneixement, per la història i per la transformació. Tenia passió pel compromís i necessitava donar resposta a totes les agressions. Estimava la nostra llengua, els nostres Països Catalans, com un projecte de futur. A l'estiu viatjava a Occitània o al Pirineu d'Aragó, només per sentir les darreres paraules vives de les llengües minoritzades.
Però estimava el seu Mataró i la seva comarca, va ser present en una infinitat de lluites des finals dels anys setanta. Liderava, molt jovenet, la primera ocupació a Mataró -abans que ocupar s'escrigués amb k- quan van crear l'Ateneu amb els seus companys de l'independentisme llibertari.
Els qui hem estat amb ell en la seva dimensió de compromís social, omplim el nostre record d'imatges plenes de pancartes i cartells, de grans i petites manifestacions, de carrers plens de dignitat i de pobles en lluita. De converses als carrers, als bars, a les festes, amb alegria o amb indignació, amb ironia o transcendència. Ens omplim de lluites amb noms concrets del nostre territori: La Cadira del Bisbe -quan en Pere es va llançar a terra davant un alcalde desorientat-, La Cisa -quan en Pere cridava amb el megàfon a la porta del xalet dels especuladors , Les Cinc Sènies, L'Horta Ferrerons, Serra de Marina, Can Fàbregas, Salvem les rieres, Aturem l'ampliació del port... I aquest mateix any 2011 celebrava la victòria contra els laterals de l'autopista, una lluita que finalment va assolir la dimensió històrica que en Pere havia desitjat. Són històries plenes i obstinades que eren la seva passió per viure.
Aquests darrers mesos en Pere passava davant l'acampada dels indignats, hauria volgut tenir la força per estar-hi compromès, i no la tenia. Tenia l'enyorança de ser dins els nous temps de revoltes, era l'enyorança de la lluita per una vida justa perquè en Pere tenia la llavor del futur. Per això tants joves compromesos se li acostaven buscant les fonts, les referències, l'esperit de lluita generosa i humil.
Gràcies, a la seva mare per haver-nos donat la seva vida, per haver-lo estimat; res no ha estat en va, gràcies per la força que li heu donat per travessar la vida i acompanyar-nos en cada lluita il·lusionada.
El seus companys i companyes de lluita
Entrevista a Joan Jubany: «Mentre estigui present en el record, l’Helena viurà»
