Navega per la categoria

Països Catalans

De Mataró a Alacant, comptant comptes i contant contes

Joan Jubany i Joan-Lluís Moreno i Congost a la porta de l'Ajuntament d'Alacant.Durant aquest mes de març hem fet tres actes de presentació del llibre Compta comptes, el relat amb el qual en Joan-Lluís Moreno i Congost ha guanyat el II Premi Helena Jubany. Després de la primera presentació a la llibreria Robafaves de Mataró, el llibre ha recorregut la geografia de l’Helena (Sentmentat i Sabadell) i de l’autor de l’obra (Alacant).

Als actes de Sentmenat i Sabadell no hi vaig poder anar, però dijous 11 de març he baixat a Alacant amb mon pare i el meu oncle Josep. Ens hi ha acollit molt afectuosament el nadiu resistent Joan-Lluís Moreno, que ens ha fet una passejada guiada per la ciutat. Ens ha ensenyat grans disbarats urbanístics (amb això Alacant supera lleugerament Mataró) i els més autèntics racons del casc antic. Després de fer una cervesa hem anat a l’acte de presentació del llibre.

Continua llegint

Mataró Decidirà

Ahir al Foment Mataroní prop de 300 persones vam constituïr la plataforma ciutadana Mataró Decideix, amb la voluntat de fer realitat a la nostra ciutat una consulta popular sobre el dret a la independència de la nació catalana. El moviment de les consultes es va iniciar el 13 de setembre a Arenys de Munt, amb una proclama que s’escampa com una taca d’oli per tot el territori.

Ara, els mataronins i mataronines tenim a les nostres mans la responsabilitat democràtica de dur a la pràctica el dret a decidir. El dret a votar lliurement. I ens en sortirem.

En el procés electoral, Mataró Decideix ha de fer la funció de l’estat, de l’administració. La seva tasca hauria de ser organitzar la logística de la consulta i fomentar la participació ciutadana amb les màximes garanties. Jo m’hi penso implicar tot aportant-hi els meus coneixements.

Correspondrà a les organitzacions polítiques i a qualsevol que ho desigi, fer campanya pel sí o pel no. Des de la CUP farem campanya activa pel sí. Sí a la independència dels Països Catalans com a estat lliure del món.

300 persones vam omplir el cinema Foment precisament el dia de la vaga empresarial contra el cinema en català

En parlen a Tot Mataró i a Capgròs.

Anima’t a participar-hi! La primera assemblea per posar fil a l’agulla serà aquest divendres, 5 de febrer, a les 7 del vespre a Les Esmandies (ronda O’Donnell).

FAC: Sabotatges per la independència

Front d'Alliberament Català. Sabotatges per la independència, d'en Blai Manté L’amic Blai Manté ha escrit el llibre Front d’Alliberament Català Sabotatges per la independència, publicat per l’Editorial Base.

Dimecres que ve es farà la presentació pública del llibre a Mataró. En Blai m’ha convidat a participar-hi conjuntament amb en Carles Garcia (un dels històrics membres del FAC protagonistes del libre), el periodista Albert Calls i el mateix autor de l’obra.

Del llibre m’agrada la combinació de novel·la i assaig amb la rigorositat històrica. És un llibre fresc que explica la història d’aquesta organització armada viscuda des de dintre.

Presentació del llibre Front d’Alliberament Català. Sabotatges per la independència:

Dimecres, 23 de desembre
a 2/4 de 8 del vespre
a la Taverna Atzucac
[El Carreró, 31 – Plaça de l’Ajuntament – Mataró]

Hi intervindran:
Carles Garcia (FAC)
Joan Jubany (CUP)
Albert Calls (periodista)
Blai Manté (autor)

Ho organitzen Editorial Base i el Casal Fèlix Cucurull, amb la col·laboració de la Taverna Atzucac.

La proclama d’Arenys de Munt

Josep Manel Ximenis proclama els resultats de la consulta popular d'Arenys de Munt. 13 setembre 2009. La proclamació dels resultats de la consulta d’Arenys de Munt va acabar amb aquestes paraules pronunciades per en Josep Manel Ximenis:

Catalans, Arenyencs : 

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, i tenint present que tot acte espiritual i simbòlic precedeix la realitat imminent, PROCLAMEM ARENYS DE MUNT primer municipi que ha votat lliurement i democràticament la independència de la Nació Catalana.

En proclamar la nostra independència, fem arribar la nostra veu a tots el pobles dels Països Catalans i del món, demanant-los que estiguin al nostre costat i els oferim aportar-los tot el nostre esforç, tota la nostra ajuda i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la nostra voluntat de constituir una nació lliure entre totes les nacions lliures del món. 

Arenys de Munt, 13 de setembre del 2009.

Alguns companys de la Comissió organitzadora del 13S mentre el president del MAPA llegeix la proclama. Abans d’aquest final amb to de proclama tothom qui era a Arenys va poder escoltar la intervenció sencera d’en Josep Manel Ximenis, portaveu de la Comissió Organitzadora, a l’hora de fer públics els resultats de la Consulta. Si no hi vas poder ser, aquí la tens:

1.- Agraïments:

A tota la comissió organitzadora per tota la seva feina. Especialment a tots aquells que han treballat de forma silenciosa i anònima, però no pas per això menys eficaç. Sense ells la consulta no hauria estat possible.

A totes les persones del poble que, malgrat no ser a la comissió, han aportat la seva ajuda personal, sobretot a tots aquells que han estat a les meses.

A tot el poble en general pel seu caliu, per la seva solidaritat, per les seves mostres de suport i per la seva participació a la consulta.

A totes les forces polítiques, AM2000, ERC, CiU i CUP, que han donat suport i s’han implicat en l’organització dels actes i de la consulta en si, i al batlle de la nostra vila, per la seva valentia.

A les persones voluntàries que han format el servei d’ordre que han garantit que la jornada passes sense cap incident.

A totes les persones que d’arreu dels Països Catalans han col·laborat i fet possible l’èxit de la Consulta.

A totes les entitats que han lliurat el seu suport i que ens han permès tirar endavant en els moment més difícils. Entre les que voldríem destacar al Centre Moral, ja que sense la seva col·laboració no hauria estat possible disposar d’un espai a prop de la Sala Municipal per realitzar la Consulta.

Als membres de la Comissió Avaladora que ha permès garantir la fiabilitat, objectivitat i credibilitat de tot el procés.

A tots els milers de persones que, no podent votar avui, han participat de forma activa, pacifica i no violenta en l’èxit de la Consulta.

2.- Una de les claus del nostre èxit ha estat la voluntat i la capacitat de sumar esforços, colors, matisos, idees, per aconseguir un treball d’equip, on tothom s’ha sacrificat amb l’única finalitat d’atènyer el resultat final desitjat.

3.- El que va  començar essent  una pràctica de participació, pedagogia i debat ciutadà d’una petita entitat local, el MAPA, ha acabat esdevenint un tema nacional, un debat constant sobre la necessitat de tenir un estat propi ,que ha situat en plena centralitat política i social el discurs per la independència i que ha posat en evidència les greus mancances democràtiques d’un estat espanyol hereu de la dictadura feixista.

4.- Gràcies a aquesta consulta, s’han fet evidents dos grans blocs, que han estat latents durant tots aquests anys, però que ara han aflorat amb tota claredat i transparència: el que accepta el joc democràtic, del diàleg, de la participació ciutadana, del respecte a la pluralitat ideològica i política, que coincideix amb els que estan a favor de la independència; i un altre, que són no només els contraris a la independència, sinó, fonamentalment, els que volen que no hi hagi cap mena de consulta, entre els quals hi ha els feixistes.

5.- Som conscients que, a Arenys de Munt, hem recuperat una forma molt particular de fer política, que consisteix a donar veu als ciutadans i representació unitària a totes les formacions polítiques quan l’objectiu comú és un objectiu de país, més enllà de les seves òbvies i sovint enfrontades posicions.

6.- Finalment, el ressò inesperat, la il·lusió desvetllada arreu del país, les anàlisis polítiques que hem llegit i rebut ens han demostrat i convençut que el nostre gest simbòlic és el primer pas, en positiu, d’un moviment nacional cap a la nostra independència política.

RESULTATS:

Total vots emesos: 2.671

Sí:  2569 vots, 96,33 %

No: 61 vots, 2,28 %

Blanc: 29 vots, 1,08 %

Vots nuls: 12, 0,4 %

Avui, 2561 persones han votat a favor de la independència de Catalunya. A l’any 2006, només 2424 persones varen votar a favor de l’Estatut.

L’ESTATUT HA MORT. VISCA LA INDEPENDÈNCIA!!!!!!!!!!

Comissió Organitzadora de la Consulta per la Independència de Catalunya.

www.coc130909.org

Aquesta és la nostra democràcia

El gest més seenzill: posar el vot dintre l'urna Viure la llarga jornada del 13-S a Arenys de Munt m’ha fet aprendre bones lliçons. Hem aconseguit la imatge del dia que voliem. Podria ser la foto d’aquesta àvia fent el gest més senzill. Gent de la CUP de bona part dels Països Catalans hem treballat amb determinació i il·lusió amb l’objectiu de garantir una festa en pau. L’aparell de l’Estat espanyol i l’espanyolisme en totes les seves versions hauria volgut una imatge de violència. Però han fracassat.

2.569 vots a favor de la independència i 61 vots en contra. Valoro especialment gest de les 61 persones que han anat a votar "no". Han deixat constància que a Arenys de Munt hi ha 61 espanyolistes demòcrates. La resta d’espanyolistes d’Arenys (que bé deuen existir) segueixen les directrius del front Falange-PP-PSOE i no accepten el joc democràtic. No toleren que el poble pugui votar lliurement. Tenen por de les urnes.

Però el poble ha triomfat. El poble armat amb paperetes i urnes ha donat una lliçó a l’estat que ens manté ocupats però no vençuts. "Aquesta és la nostra democràcia!", cridava la gent que omplia La Riera durant el recompte.

Proclama dels resultats del referèndum per la independència a Arenys de Munt Ho he volgut viure i posar-hi el meu granet de sorra com a membre del servei d’ordre. Ha estat un dia llarg i intens, on he viscut moltes emocions i experiències des de dintre i des de fora. Des d’abans del primer minut fins després de la darrera paraula. Calia ser-hi i viure-ho per escoltar la històrica proclama del company Josep Manel Ximenis.

Lliçó d’aquest episodi: l’estat és molt més dèbil i poruc que no ens pensàvem, i nosaltres (el poble) som més forts del que pensem.

Des que milito políticament, és el primer cop que desafiem l’Estat i guanyem nosaltres. Encara que només hagi estat un dia… de moment.

Com diu l’amic Juli Cuéllar, ara cal deixar-se d’òsties i posar-se a treballar de valent. El company Jordi Navarro encara és més explícit.

Qui té por d’una urna?

Qui té por d'una urna? Espanya.Els esdeveniments i posicionaments entorn la consula popular estan posant cadascú al seu lloc.

A un costat, els demòcrates que defensem drets universals. El dret de vot. El dret de la gent a opinar lliurement. El dret a l’autodeterminació. El dret a la independència de qualsevol poble o nació del món.

A l’altre bàndol, la "cara amable" de l’espanyolisme fa front comú amb l’espanyolisme ranci i ultra. Junts no dubten a mobilitzar tota la maquinària de l’Estat contra una cosa tan senzilla com que els ciutadans puguin dipositar un vot en una urna.

L’espanyolisme light es treu la màscara. Personatges com el diputado a Cortes Generales Manuel Mas, exalcalde de Mataró, mostren la seva cara botiflera. A més, en aquest cas es comporta com un ignorant indocumentat, ja que afirma que si la consulta fos com és (convocada per una entitat) no hi hauria cap problema "legal" amb les seves lleis espanyoles.

Una cosa ha quedat molt clara: quan el poble perd la por a parlar (en aquest cas a votar), qui agafa por (pànic) és Espanya.

M’afegeixo a la crida que fan els amics Josep Manel Ximenis i Jordi Bilbeny a fer del 13-Suna autèntica festa de la democràcia (això sí que és una autèntica festa de la democràcia), sense caure en les provocacions dels que s’han acollonit.

Arenys de Munt, l’espurna que encén la metxa

Roda de premsa de la CUP a Arenys de Munt (4/09/09/) Estic convençut que aquests dies estem vivint moments històrics en el procés d’alliberament dels Països Catalans. Penso que la consulta d’Arenys de Munt marcarà un abans i un després en els tres segles d’ocupació borbònica.

Divendres les assembles de Maulets i de la CUP de la comarca hem fet una roda de premsa a la mateixa sala on està prevista la celebració del referèndum d’autodeterminació. Hem fet públic un manifest conjunt. En Xevi Safont-Tria, el nostre regidor a l’Ajuntament de Mataró, ha posat en evidència que el poble català arrossega molta por acumulada històricament, però la consulta d’Arenys és precisament un símptoma que perd la por de parlar, de votar, d’expressar-se lliurement… I quan el poble perd la por, qui passa a tenir por són els ocupants, tal com ha quedat de manifest les darreres hores.

En Jordi Bilbeny (darrerament em sento molt bilbenyista), més irònicament, ha agraït a la Falange, al Conseller d’Interior Joan Saura, a l’Advocacia de l’Estat espanyol… i a tot l’aparell de l’estat la seva inestimable col·laboració. Una col·laboració en forma de resposta irracional i desmesurada que ha fet que el que podia haver quedat com una anècdota residual i marginal hagi passat a ser un assumpte d’estat. Amb la seva reacció ens han elevat a la categoria d’estat.

En Josep Manel Ximenis, el nostre regidor a Arenys de Munt (i impulsor de l’acord de l’Ajuntament suspès per la justícia espanyola) ha deixat clar que continuem treballant serenament i assenyadament… i que la consulta es farà.

Acte Dissabte he tronat a la mateixa sala de l’Ajuntament d’Arenys de Munt a l’acte polític unitari convocat per Arenys de Munt 2000, la CUP, ERC i CiU. Els oradors dels dos partits parlamentari m’ha semblat que intentaven escombrar cap a casa (seva). De forma especialment descarada i barroera la diputada "republicana".

M’he sentit molt proper (per no dir plenament d’acord) amb el discurs d’en Jordi Fàbrega, president de l’Entesa de Progrés Municipal (EPM). I en Titot, que parlava en nom de la CUP, ha recorregut a una comparació per deixar clar que no ens convenen ni estatuts, ni finançaments, ni canvis de lleis espanyoles. El que ens cal és senzillament la independència. I punt.

Al bar del costat hem vist com al Telenotícies Vespre han emès un fragment de cadascun dels oradors excepte del de la CUP. TV3 està segrestada, i aquesta forma de censura deixa en evidència la por dels qui n’ostenten el "control parlamentari".

I entenc la seva preocupació, perquè la consulta d’Arenys de Munt és l’espurna que pot encendre una metxa imparable.

A mi em sembla que pot fer trontollar el sistema de partits tal com l’hem conegut fins ara. Què han fet els "partits parlamentaris" durant prop de 30 anys? Què han fet des del poder? Què han fet des de l’oposició?

Qui ha fet saltar l’espurna ha hagut de ser un col·lectiu modest i un sol regidor des l’oposició d’un Ajuntament d’un poblet petit (de Munt). I està tot tan ben travat que legalment l’estat no sap com impedir-ho. Aprenem-ne!

Volem la copa, no el rei!

Pantalla gegant per seguir el futbol des de la plaça de l'Ajuntament de Mataró.

He vist la primera part del Barça-Athletic a casa. Però he gaudit molt més veient la segona part a la plaça de l’Ajuntament, a la pantalla gegant que hi han muntat l’associació cultural Marrinxa i la taverna Atzucac. Centenars de persones hem preferit veure el partit en companyia i fent festa. Molt bona iniciativa, i molt reeixida, malgrat alguna maniobra poc transparent provinent de l’edifici de vidre.

A València, momumental xiulada al Borbó i a Espanya. Censura de TVE. Però catalans i bascos volem la copa, no el rei.

Un Mosso d'Esquadra dispara l'escopeta directament sobre el cos de persones.A Barcelona veig que la festa no s’ha acabat tan bé com ha començat. M’ha impressionat veure les imatges dels Mossos carregant i disparant contra 40.000 persones que celebraven el títol a Canaletas. Censura de TV3, que només ha ofert imatges de destrosses en mobiliari urbà. Un mitjà potent com TV3 no ha pogut aconseguir imatges tan clares com les de Vilaweb? Costa de creure. Avui a la ràdio explicaven que la causa de la càrrega ha estat la mateixa policia, que ha provat un experimental equip de megafonia i algú s’ha sentit provocat. Estic disposat a creure’m que qui s’ha sentit provocat ja hi anava amb ganes de gresca, però… calia carregar contra 40.000 persones? No em sembla gaire intel·ligent.

Són accions de les mateixes unitats que deixaran en paper mullat l’obligació dels policies d’anar identificats.

Assassinat al Secretariat Nacional de la CUP

L'Accent número 152, que inclou la narració d'en Ramon Usall.L’Accent, periòdic popular dels Països Catalans , amb motiu de la diada de Sant Jordi publica un text literari d’en Ramon Usall: Assassinat al Secretariat Nacional. És una narració de ficció que transcorre en el marc del Secretariat Nacional de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), òrgan del qual sóc membre des de l’estiu passat. No cal dir que tota coincidència amb la realitat és pura casualitat. Els personatges són ficticis, però d’una cosa estic segur: el mort no sóc jo.

Pots descarregar el número 152 de l’Accent aquí en format PDF.

En Ramon Usall és, a més de militant de la CUP, autor del llibre Tots els camins porten a Romania, el primer cas del detectiu lleidatà Rafel Rovira. El títol i el contingut d’aquest relat s’inspiren lliurement en l’obra de Manolo Vázquez Montalbán Asesinato en el Comité
Central
, protagonitzada pel detectiu galaicocatalà Pepe Carvalho

La narració fa així:

"El vent removia les fulles seques en aquell dia de tardor de 2009, mentre el president Montilla compareixia davant dels mitjans al pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. Tot i el seu habitual rostre inexpressiu al molt honorable se’l veia francament compungit. No era per menys, després de l’acord de finançament ridícul que amb nocturnitat i traïdoria li havia fet empassar el seu col·lega ministre Chaves en un calorós cap de setmana d’agost, el setembre s’anunciava de passió amb el ribot que el Tribunal Constitucional havia passat de nou a l’estatutet català per deixar-lo en una mala fotocòpia d’un estatut amb tant pedigrí com el murcià. Vist el panorama, no fou cap sorpresa el que el president anuncià.

Amb el tripartit penjant d’un fil, les cabòries del president l’havien dut a proposar l’endemà la dissolució de la cambra catalana i la convocatòria d’eleccions el dia de Sant Godofré, o sigui el 8 de novembre.

L’anunci d’eleccions feia oblidar als partits institucionals catalunyesos qualsevol resposta ferma davant la sentència del constitucional i posà a treballar les respectives maquinàries electorals amb l’objectiu de mantenir, o bé de recuperar, el tro del govern. En el fons, allò que els importava era mantenir sou i cotxe oficial, malgrat el dramatisme que s’afanyaven a escenificar pregonant destins apocalíptics en cas que la gent perdés per complet la confiança en la classe política.

Mentre Montilla escandalitzava Pompeu Fabra al pati dels Tarongers, el detectiu Rafel Rovira mirava de reüll una petita televisió mentre ajudava en Pep Martí a donar la darrera capa de pintura a la seva casa rural. La vella amistat, forjada en les lluites en defensa dels parcers de Montagut quan tots dos compartien militància a l’MDT, havia dut en Rafel a ajudar el seu camarada en la seva aventura de reconvertir l’antiga caserna de la Guàrdia Civil de Castelldans, un poblet al cor de les Garrigues, en un indret acollidor pels visitants de la comarca. No cal ni dir que la feina havia estat titànica, però era evident que donava els seus fruits. L’antic temple del terror verd anava camí d’esdevenir una catedral pels amants de la terra amb el millor suc d’oliva del món. Tot just dos setmanes després que en Montilla hagués desfermat un terratrèmol polític, la Garrigomasia es disposava a obrir les seves portes per acollir els primers visitants. En Pep mirava cofoi com un rere l’altre anaven arribant al poble els quinze integrants del Secretariat Nacional de la CUP. Per ell era
tot un honor acollir la flor i nata de la dissidència política catalana, i no amagava que la molta premsa atreta per la reunió li aniria de conya per fer una mica de propaganda arreu del país de la seva nova i flamant Garrigomasia.

Acompanyava en Pep el detectiu Rafel Rovira, un altre convidat d’honor que s’havia decidit a acceptar la invitació del seu vell amic i passar el cap de setmana a les Garrigues. Els jubilats que treien les seves cadires a les portes de casa per fer-la petar tot contemplant com transcorria tranquil·la la vida al poble se sorprengueren pel tràfic de gent que la inauguració de la Garrigomasia havia generat. De fet, tots aquells flaixos que atreien la seva atenció no anaven pas adreçats a la nova casa rural, sinó als seus primers clients, els integrants del Secretariat Nacional de la CUP que afrontaven una reunió que havia despertat un inusitat interès polític.

Era el primer cop que el secretariat de la CUP es reunia des de l’anunci d’en Montilla de convocar eleccions i a l’ordre del dia de la trobada dels dirigents de la força independentista hi havia, indefugiblement, una referència a la postura que la CUP havia d’adoptar davant d’aquest procés electoral.

En Pep, curós com era, havia habilitat la millor sala de la Garrigomasia per a la reunió. Una vidriera enorme permetia una vista immillorable sobre els olivers garriguencs, un escenari ideal per reflexionar sobre el futur del país. Sobre la taula, una ampolla d’oli, i un pot d’arbequines, constituïen el lot que la cooperativa local havia volgut oferir a cadascun dels visitants. Solemne, en Pep Martí acollí els membres del Secretariat Nacional, tot apel·lant-los a la responsabilitat que sobre ells pesava:

-No ens falleu! -digué després d’haver-los donat la benvinguda.

Les fotos que els periodistes feren abans de començar la trobada, deixaren pas al primer punt de l’ordre del dia, el que feia referència a la presentació dels informes del secretariat, on els dirigents de l’esquerra independentista desgranaren, de forma tan diligent com avorrida, l’activitat de la CUP en les darreres setmanes.

Amb la premsa esperant al bar del poble, el Secretariat Nacional es disposà a afrontar el debat que justificava que mig país parés atenció a aquella trobada. El secretari d’actes introduí el nou punt tot apel·lant als seus col·legues:

-És ben evident que tots heu seguit els darrers esdeveniments polítics. Les eleccions del 8 de novembre tenen, ara mateix, tot el país trasbalsat, potser, és doncs el moment que la CUP decideixi si vol presentar-s’hi com una alternativa o vol continuar jugant a fer política…

Aquesta darrera frase provocà la primera reacció irada de la reunió:

-No toleraré que es qüestioni la feina feta fins ara per tota la militància de la CUP. Si algú juga a fer política sou aquells que, com tu, només penseu en actes de diputat, en vots i en formatgets…

En Salva Miret, responsable d’agitació i propaganda, acabava de posar sobre la taula el debat que dividia des de feia dies les bases de la CUP. L’Oriol Farré, el secretari de la reunió, semblava liderar els pragmàtics partidaris de ser presents a les urnes, mentre que en Salva era el guia dels guardians de les essències del marxisme-leninisme més ortodox que pregonava que als parlaments no s’hi entra per ocupar els escons sinó que s’assalten com el Palau d’Hivern.

Entre en Salva i l’Oriol, la immensa majoria dels membres del Secretariat Nacional, que miraven el seu primer intercanvi de retrets com qui mira una partida de ping-pong.

-El radicalisme infantilista de gent com tu és un llast per la CUP. No veieu que aquesta és una oportunitat única? Esquerra i Iniciativa estan tocades després de dues legislatures al govern, i la gent reclama més que mai que algú tingui el valor fer polítiques independentistes i d’esquerres de veritat…

-Això voleu, repartir-vos el pastís amb els altres, ocupar part de les seves poltrones. Si ens presentem ens aboqueu a ser un partit reformista i socialdemòcrata…

En Guifré, fins aleshores espectador de la partida, gosà intervenir, amoïnat pel to que prenia l’intercanvi de retrets:

-No et passis, Salva. Participar a les eleccions no és reformista, collons! Si no seria reformista fins i tot Karl Marx!

La Marta, formigueta incansable a càrrec de l’economia, apel·lava a la serenitat i al debat racional:

-Cal fer una anàlisi acurada dels pros i dels contres que presenta participar a les eleccions. I posar-los després en una balança per decidir. A mi, però, em sembla que només pot portar-nos que beneficis. Si volem fer forat com a alternativa política hem de ser presents en un dels principals esdeveniments polítics del país…

-Les eleccions a un parlament que divideix el nostre poble són un dels principals esdeveniments polítics del país? No em fotis riure, al carrer lluitant és on hem de ser! -intervingué en Pere, clarament alineat amb el Salva.

-Totes les formes de lluita vol dir totes les formes de lluita, inclosa la electoral! -respongué en Martí, que fins aleshores no havia parlat.

El debat s’encenia, i si bé bona part del Secretariat Nacional semblava decantar-se per l’opció de participar a les eleccions, en Salva i alguns dels seus partidaris continuaven enrocats en oposar-s’hi.

-Així no ens hi presentarem ni al 2034! Tanta punyeta amb les condicions endògenes i exògenes, amb el reformisme i la socialdemocràcia… Què no veieu que la gent del carrer que ens és propera no fa més que demanar-nos que ens presentem? Què no veieu que a qui fem un favor no presentant-nos és als reformistes i socialdemòcrates de debò? Sembla mentida, collons! -afirmava indignat l’Oriol Farré.

Per asserenar els ànims, el Manel, responsable d’organització, proposà degustar el copiós esmorzar que la Garrigomasia els havia preparat. Un parell de joves d’aparença eslava però amb un català excel·lent entraren per servir-los-el. Degustar-lo serví per treure tensió a l’ambient, i reprendre el debat amb ànims renovats sobretot gràcies al Priorat negre que l’havia regat.

La Marta prengué la paraula tot intentant trobar un, aparentment impossible, punt d’acord.

No hi hagué temps, però, per discutir massa ja que tot just cinc minuts després d’haver devorat l’esmorzar en Salva Miret queia en sec de la cadira provocant l’alarma general.

-S’ha desmaiat! S’ha desmaiat! -exclamà en Pere que seia tot just al seu davant.

Els altres catorze membres del secretariat s’abraonaren sobre el seu company que jeia a terra. No semblava pas que la cosa fos només un desmai ja que un rajolí de sang queia per la seva boca. En Martí, ATS de professió, certificà el que ja era una evidència per a tots els presents a la reunió:

-Això fot molt mala pinta! -digué abans de cridar- Mare meva! Aviseu una ambulància que el cor li ha deixat de bategar!

Continua llegint

30 anys de què?

El rei Borbó va ser escollit amb l'únic vot del dictador Franco. Avui els partits del bloc monàrquic han volgut commemorar els "30 anys d’ajuntaments democràtics" amb un acte oficial a l’Ajuntament. La CUP de Mataró som l’únic grup polític que ens hem desmarcat d’aquesta celebració autocomplaent.

El ponent ha estat precisament el president de la Diputació de Barcelona, una institució de representació indirecta que no és altra cosa que una rèmora del franquisme. Els "diputats" de la Diputació són uns senyors (i senyores) que no han estat elegits directament pels ciutadans i ciutadanes però mouen una morterada de diners públics (o sigui, dels ciutadans i ciutadanes).

La monarquia espanyola és una altra rèmora del franquisme. Una família sencera que viu a cos de rei i va ser escollida amb un sol vot: el del dictador Franco.

Tal com explica el company Juli al seu bloc, "moltes coses van millorar respecte al punt de partida (la Dictadura), però el balanç és molt pobre i decebedor."